Quan la hipocresia truca a la porta

Soc de l’època en què les demostracions de productes de  bellesa –llavors en dèiem així, ara no ho sé, la veritat– estaven a l’ordre del dia. A més no n’hi havia tants com ara. En fi, m’ha vingut al cap l’eslògan Avon llama a su puerta tot canviant la marca per la paraula hipocresia. Crec que n’hi ha molta, i no me’n considero lliure, Déu-me’n guard, però en veig molta al meu voltant. Més aviat en sento molta: paraules dels que diuen a i tot seguit en un altre ambient defensen b m’hi han fet pensar. En podríem dir mentida, falsedat, doble cara o vendre fum, si voleu, però per mi es tracta d’hipocresia pura i dura motivada per l’afany de perpetuar-se en el poder, de la mena que sigui, no només polític, o  d’aparentar el que no s’és. Aquesta hipocresia s’ajunta, a més, amb una manca de contacte directe amb la realitat dels qui pateixen les conseqüències de prendre decisions de cara a la galeria per fer-los contents i que callin i no molestin. Almenys em va agradar que el cap de Govern reconegués que la gratuïtat del transport públic és una mesura que discrimina en positiu perquè el bus l’agafa la gent més desafavorida, tot i que també alguns currantes han d’agafar el vehicle sí o sí i segurament també necessitarien mesures que incidissin clarament en la seva butxaca. En aquest sentit, que els actes de farmàcia entrin dins el règim del tercer pagador i que l’IPC dels lloguers s’apugi amb certa contenció, també ho són. Ara només espero que aquestes paraules es tradueixin en fets per una qüestió de coherència. Perquè si ajuntem hipocresia, incoherència i manca de realisme la cosa cada cop pinta pitjor.