Quan la justícia t’abandona

Estan entre nosaltres. Són dones de totes les edats. Més benestants o més precàries. I de totes nacionalitats. Tenen en comú que són dones i que han patit situacions de violència masclista per part de les seves parelles. Vivències traumàtiques que les han soscavat i que les han convertit en víctimes. Valentes com són, han buscat reparació i clamat justícia. Però si la seva condició de dona les ha fet vulnerables a abusos i agressions també la seva condició de dona és la que les disposa a ser ignorades i posades en dubte. Un comportament al qual l’administració de justícia no és aliè. Així doncs, i després de sobreviure al maltractament que exercia sobre elles qui deia ser el seu company de vida, i molt sovint pare dels seus fills, són sotmeses a una revictimització per part d’aquells que haurien d’impartir justícia. Denuncien incredulitat, comentaris despectius, incomprensió, infravaloració. Un assot difícil d’amortir per algú que arriba en un estat tan fràgil... morir a pessics. Ho hem de dir alt i clar: això és totalment inacceptable. És moment que els professionals de l’administració de justícia deixin d’aplicar a les víctimes de violència masclista el paradigma que emprarien per a si mateixos. És moment d’adoptar per a aquests casos una aproximació centrada en la víctima, que farà entendre per què no es va comportar com ells ho haurien fet (o com creuen que ho farien). Les relacions d’abús i maltractament tenen efectes letals per al control de les víctimes. I per fer-ho no cal recórrer a la bufetada ni al cop de puny.