Hi ha moments de l’any que anuncien la seva arribada amb música. El Nadal n’és un. Abans de les pampallugues dels llums dels carrers i dels primers torrons a les botigues –encara que cada vegada, tot s’avança més al calendari– hi ha una música que ja ens transporta a un altre temps, aquell en què, puntual com un rellotge suís, Mariah Carey torna a la vida per anunciar-nos que el Nadal ja és aquí. Cors, melodies familiars i harmonies que ens transporten a un espai més íntim, més pausat i més compartit, com si per uns instants el rellotge decidís avançar a un altre ritme.
Els concerts de Nadal formen part d’aquesta tradició invisible però profundament arrelada. No són només una cita musical: són un ritual col·lectiu. A Andorra, com a tants altres llocs d’Europa, aquests recitals s’han convertit en una manera molt especial de marcar el final del calendari. Ho veiem cada any. Auditoris, esglésies i places s’omplen d’un públic divers que comparteix una mateixa expectativa: escoltar, aturar-se i deixar-se portar per una atmosfera de bons sentiments que, durant uns dies, sembla imposar-se al soroll quotidià.
El repertori nadalenc té una virtut poc habitual: és alhora savi i popular. Hi conviuen grans obres de la tradició clàssica amb melodies que gairebé tothom reconeix a la primera nota, fins i tot abans que soni. No cal ser un expert ni un melòman convençut per emocionar-se amb una nadala tradicional, un coral de Bach o una pàgina orquestral pensada per celebrar aquestes festes. La música de Nadal no exigeix coneixements previs: ens ofereix refugi, records i evocacions que sovint ens connecten amb la infància o amb moments viscuts en comunitat o família.
Potser per això, en aquests concerts, el públic és especialment divers. Hi van persones que no acostumen a assistir a aquesta mena d’activitats durant l’any, famílies senceres, gent gran que hi retroba records, joves que hi descobreixen per primer cop la força de la música en directe. Són, sovint, una porta d’entrada natural a la música clàssica, lliure de prejudicis i de solemnitat excessiva, on ningú no se sent fora de lloc.
A casa nostra, formacions com l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra han contribuït decisivament a consolidar aquesta tradició, convertint els concerts de Nadal i de Cap d’Any en una cita esperada pel públic. No només com un esdeveniment cultural dins del calendari, sinó com un moment compartit que reforça el vincle entre música, territori i comunitat, i que acaba formant part de la memòria col·lectiva de molts de nosaltres.
També per als músics, aquests concerts tenen alguna cosa especial. Interpretar música de Nadal implica una responsabilitat diferent: no es tracta només de tocar bé, sinó de transmetre tot allò que aquesta música suggereix. De crear una atmosfera. D’acompanyar un moment de l’any que és ple de llums, però també de silencis, d’absències, de retrobaments i de balanç interior.
En un món que sovint va massa de pressa, els concerts de Nadal ens recorden el valor de parar, d’escoltar junts i de compartir una experiència que no es pot accelerar ni consumir amb presses. La música, durant una hora, ens demana només dues coses molt senzilles i alhora molt rares avui dia: presència i escolta. Potser aquest és el veritable regal dels concerts de Nadal. No tant les obres ni les notes, sinó l’espai que obren perquè, per un moment, tothom –intèrprets i públic– respirem al mateix ritme i sentim que formem part d’una mateixa celebració. Personalment, cada any torno a aquests concerts amb la sensació que, mentre la música sona, el Nadal ja ha començat.
