Quan la salut de l’altre depèn de mi

Deixar-ho tot a la bona fe, bon fer o responsabilitat dels ciutadans i destresa per fer anar la plataforma, està molt bé. Ens donen carta blanca i confien en nosaltres, podem pensar, perquè a través nostre, si som positius, s’avisi els nostres contactes. És obvi, comentem, perquè hauria de sortir de nosaltres fer l’exercici d’alertar els familiars, companys de feina o amics perquè els hem pogut contagiar la Covid, o potser ens l’han passat ells a nosaltres i no ho sabien. És una injecció de fortalesa i de vitamina per poder créixer en seguretat, però també significa no només traspassar la responsabilitat del control de la sisena onada al ciutadà –perquè va d’això oi?, de controlar mínimament la pandèmia– sinó de fer-nos responsables de la salut dels altres. I aquí la cosa ja es fa més delicada, des del meu punt de vista, és clar, espectadora d’aquesta situació que pel volum de persones contagiades s’escapa de les mans, dels que treballen i es guanyen el pa de cada dia fent de traçadors, i ara de les nostres, dones i homes immersos en aquesta marabunta d’informacions canviants cada dos dies, de contactes estrets, de positius, tests d’antígens, TMA i PCR. Em puc fer responsable de la salut dels meus contactes? Fins a quin punt? Quines implicacions té, ja sigui de caràcter legal, sanitari, relacional o moral. Si al cap i a la fi, pensareu, tot depèn de tenir un mínim de solidaritat i de dignitat. I diré sí, és clar, com en tantes altres qüestions, però no tothom veu i capta la realitat de la mateixa manera, ni la comunica adequadament.