En els darrers anys, s’està instal·lant amb força la idea que les dones ja som a tot arreu i que la igualtat ja està assolida. Una idea que s’utilitza per sustentar, des d’alguns sectors, que tots els esforços que es puguin fer en la defensa dels drets de les dones són accions exagerades, innecessàries i fins i tot errònies, tot i que les dades –tossudes– indiquen el contrari. Un exemple és la recent publicació del departament d’Estadística, que mostra que la bretxa salarial a Andorra es manté al voltant del 20%, però en podríem mencionar molts altres. 
Nuria Varela, citant els estudis de Sara Berbel experta en estudis en igualtat i polítiques públiques, menciona que si en una sala hi ha un 17% de dones, els homes perceben que  com a mínim la meitat del grup és femení.  I quan en la sala s’arriba al 33% de dones els homes perceben que hi ha  més dones que homes superant el 50% . A aquest efecte se l’anomena “miratge de la igualtat”.  
Venim d’una presència femenina històricament molt baixa en tots els àmbits socials econòmics i polítics. Hem aconseguit trencar moltes barreres però ni de lluny podem dir que la igualtat està assolida. Durant segles, les dones han estat excloses dels relats oficials de la història, la ciència, la cultura i la política. Sovint no es tenia ni l’oportunitat a desenvolupar les mateixes disciplines que els homes i quan hi eren no se les volia veure. Aquesta invisibilització històrica és un mecanisme estructural de poder que sovint ha anat acompanyada de l’apropiació directa del treball de les dones per part d’homes que sí que han estat reconeguts. És el que es coneix com a efecte Matilda, un patró històric que explica la tendència a invisibilitzar o atribuir als homes les aportacions de les dones. 
Estenent aquesta idea, resulta especialment reveladora la mirada de la historiadora feminista medieval Araceli Rosillo, a qui vam tenir l’oportunitat d’escoltar recentment a Andorra. Rosillo assenyala que en èpoques com la medieval les dones gaudien, en determinats contextos, d’una posició més sòlida pel que fa a la propietat i fins i tot a l’exercici intel·lectual que no pas en períodes posteriors. És amb la Il·lustració –tradicionalment considerada el bressol de la raó i dels drets– quan es consolida una divisió que encara avui arrosseguem: les dones associades a l’emoció, la irracionalitat i la fragilitat; els homes, a la raó, el coneixement i l’autoritat com si fossin camps incompatibles.  Aquesta construcció no només va expulsar les dones dels espais de saber i poder, sinó que també va empobrir la identitat masculina, limitant-la emocionalment i allunyant-la dels afectes i de la seva dimensió més humana. 
Donar visibilitat i reconèixer les aportacions de les dones no és un privilegi, sinó una correcció necessària. Serveix per generar referents, trencar estereotips i obrir camins en espais i territoris on les dones continuen sent ciutadanes de segona categoria.  
La idea que la igualtat ja s’ha assolit té conseqüències perilloses. Deslegitima polítiques públiques basades en dades objectives, banalitza desigualtats persistents i dificulta l’impuls de mesures necessàries. Si es dona el problema per resolt, qualsevol demanda de canvi es presenta com a excessiva. Així, la narrativa de la “sobre visibilitat” es converteix en una eina de resistència contra la igualtat real, amb un cost directe sobre els drets i la qualitat de les nostres democràcies.
Cal insistir-hi: ampliar el relat col·lectiu no és reescriure la història, sinó fer-la més fidel a la realitat. La història que hem heretat és parcial, i completar-la és una responsabilitat compartida.
Per això, davant del discurs que afirma que “ja n’hi ha prou”, cal respondre amb dades, memòria i convicció. Encara no hi som. I mentre hi hagi noms esborrats, mèrits apropiats i relats incomplets, la reivindicació per la presència i la visibilitat continuarà sent no només legítima, sinó imprescindible encara que a alguns els incomodi.