Hem treballat molt de temps perquè el World Press Photo arribés per primera vegada a Andorra. Quan organitzes una exposició d’aquestes característiques, acabes convivint-hi molt abans que el  públic travessi la porta. Primer arriben les converses, les reunions, els patrocinadors i els convenis. Després venen els plànols, les caixes, els muntatges i els catàlegs. I finalment, arriben les fotografies.
Una exposició com aquesta no s’explica només a través dels seus premis. S’explica a través de les preguntes que deixa obertes. De les incomoditats que genera. De les realitats que sovint preferiríem no veure. Potser per això el World Press Photo és l’exposició de fotoperiodisme més prestigiosa del món.
Hi ha algunes històries presents a la mostra que m’han interpel·lat més enllà de la qualitat fotogràfica. Totes elles parteixen de contextos molt diversos, però comparteixen una mateixa capacitat: connectar grans esdeveniments globals amb experiències i inquietuds que sentim molt properes.
Una de les primeres ha sigut la dedicada a l’atemptat de Bondi Beach, a Sydney. M’ha impactat especialment. Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’exposar una escultura a Austràlia, dins del festival Sculpture by the Sea, un esdeveniment que transforma les platges de Bondi i Cottesloe en grans galeries a l’aire lliure. Per a mi, aquests llocs sempre havien estat associats a l’art, al mar i a la celebració de l’espai públic. Veure aquell mateix escenari convertit de sobte en una tragèdia em va produir una estranya sensació de proximitat.
Aquesta mateixa sensació de connexió entre allò que sembla llunyà i allò que ens afecta directament la vaig experimentar davant de les fotografies dels incendis de Galícia. Mentre observava aquells paisatges engolits pel foc no podia evitar pensar en Andorra. Compartim muntanyes, boscos i una vulnerabilitat creixent davant d’episodis climàtics cada vegada més extrems. Les imatges parlen de Galícia però també podrien estar advertint-nos del que podria passar un dia a casa nostra.
Si aquestes històries ens confronten amb riscos col·lectius, d’altres ens conviden a reflexionar sobre transformacions més silencioses però igualment profundes. Una de les sèries més suggerents de tota l’exposició és la dedicada a una dona gran que conviu amb l’Emma, un robot dissenyat per combatre la solitud i afavorir l’autonomia de les persones dependents. Mentre observava aquelles imatges recordava converses familiars arran de la sèrie Cassandra, quan ens preguntàvem si aquell futur era realment tan llunyà. Avui ja no n’estic tan segur. 
Vistes en conjunt, totes aquestes històries apunten cap a una mateixa idea. Potser aquest és un dels canvis més interessants que revela el fotoperiodisme contemporani. Ja no només documenta els grans esdeveniments del planeta. També les inquietuds i les preguntes que travessen les nostres societats.
En una època marcada per la intel·ligència artificial i la manipulació de les imatges, aquesta exposició continua reivindicant el valor insubstituïble del testimoni humà. Algú hi era. Algú o  va veure. Algú va assumir la responsabilitat d’explicar-ho.
Que aquest projecte hagi arribat per primera vegada a Andorra és fruit d’una aposta que no hauria estat possible sense el suport de Reig Fundació, del Comú de Sant Julià, del Govern d’Andorra, dels Amics del Disseny, de l’Associació de Professionals de la Comunicació i de moltes altres persones que han cregut en el valor cultural, educatiu i social d’aquesta iniciativa.
Després de mesos treballant-hi, m’adono que les imatges que més recordo no són necessàriament les més espectaculars. Són les que parlen de les nostres pors, de les nostres fragilitats i dels reptes que compartim. Potser aquesta és la gran força d’aquesta exposició: recordar-nos que, per llunyans que semblin alguns esdeveniments, tots formem part del mateix relat. I que, en un moment en què la veritat sovint sembla fràgil, continuen existint persones disposades a arriscar-ho tot per explicar-la.