Escoltar com El Último de la Fila canta Si lo que vas a decir, no es más bello  que el silencio, no lo vayas a decir, de Cuando el mar te tenga, en un moment de soroll mediàtic, enmig de veus que criden per no dir res o que parlen sense saber res, és nostàlgia; sí, molta, però també és revolució. 
Llegir diaris de paper, retallar-ne pàgines per guardar i rellegir amb calma, mentre l’scroll infinit bombardeja les nostres ments i s’extenua per captar la nostra atenció, és revolució. Recordar el paper que tenien durant la infantesa o la joventut, com fa Ariadna Oltra a Una casa sense diaris. Del paper a les pantalles: històries personals, recordar tot l’univers de persones que giraven al voltant dels mitjans impresos, recordar el paper que tenien com a font d’informació i d’anàlisi, és nostàlgia; sí, però també és revolució. 
El concert de Manolo García i Quimi Portet a l’Estadi Olímpic de Barcelona, trenta anys després de separar-se, i el llibre de la periodista, editat per La Campana,  han estat, en pocs dies, dues connexions directes i fulminants amb el passat, dues dosis de nostàlgia sana, de la bona, de la que no paralitza, ni immobilitza, ni ens porta a Apocalipsis. Està clar, que res era millor, ni pitjor, simplement era diferent, com deia aquell. 
Oltra, periodista a TV3 des de fa molts anys, construeix una crònica senzilla, no vol ser cap anàlisi profunda ni tesi d’investigació, de com ha canviat la manera d’informar-se de la societat. Una casa sense diaris recorda com els diaris eren una de les principals fonts d’informació de la gent, de la seva família senzilla per exemple, del valor que se’ls donava, primer gairebé sagrat, en el moment de llegir i, després, altres valors molt més prosaics, per eixugar el terra o embolicar coses. D’una manera molt planera i amb anècdotes molt personals, Oltra parla, en definitiva, del paper important que tenien en la vida de la gent.
El Último de la Fila va transportar a la joventut 110.000 persones en dos dies. Des del primer minut del concert va fer connectar-los amb aquells qui eren als  20 i ho va fer, això és el millor diria, amb un bon humor impressionant; aquell humor que tenen els que estan a gust al món. Com sempre, van exhibir poesia, fusions de ritmes, aires àrabs, bons instruments, surrealisme i tranquil·litat.
Les fotos i els vídeos a les xarxes –i les cròniques i les fotos inspirades dels diaris– no enganyen, allò va ser emotiu i divertit alhora. En aquest moment de soroll i velocitat, poesia, fusió de cultures i bon humor semblen miracles o joies molt valuoses; potser ens recorden qui som, d’on venim i en què creiem i ens fan intuir què hem de fer per no trair gaire aquells joves de 20 anys que érem quan llegíem diaris de paper i ballàvem el Último de la Fila.