Quan mires a l’esquerra i no la reconeixes

Avui en dia això de ser de dretes o d’esquerres crec que ja no va. No és que no es porti, no. No és que no estigui de moda, no. No em refereixo a això. És que el món de la política, de les idees i dels fets que s’associen a una certa ideologia, ara com ara va per una altra banda. Posant un exemple llunyà, per no ferir susceptibilitats, la Xina, un país comunista amb una ferotge economia capitalista, o sense ferotge, si voleu. Els experts diran que es tracta d’una evolució? Aposta? Clarividència? Voler dominar el món? En aquest cas, parafrasejant unes paraules d’un home d’esquerres: les contradiccions del sistema capitalista que esquitxen el sistema comunista. I és que no ha estat la història de la humanitat precisament una successió de dominacions? De grans imperis que han anat conquerint terra, ments, mercats, espai, núvols? Com que parlo des del que penso, no espero ni aplaudiments, ni encerts, ni desencerts. El que sí crec és que tant si mires a l’esquerra com a la dreta el que hi ha moltes vegades és un discurs reaccionari que esquitxa el que es pressuposava que era moderat. I no m’estranyo del que diu un senyor de dretes, però sí que em fa por el discurs de la gent d’esquerres moderades, que ha perdut l’oremus i s’embranca en discursos personalistes, allunyats de la realitat del que viuen els seus suposats companys de camí. Miro a qui tradicionalment ha representat l’esquerra del meu país d’origen i no la reconec. I em fa certa tristor. Repasso això d’obrer i em perdo. L’important, com diuen al meu país de residència, són les cadires, un bé compartit arreu. I les conviccions? Miro l’esquerra d’aquí, d’allà i de més enllà i senzillament no la reconec.