Covid-19, coronavirus, pandèmia, crisi sanitària... Des del passat mes de març, els mitjans de comunicació resten ofegats en el mar del monotema. La SARS-CoV-2 va engolir redaccions (sovint infradotades) expulsant l’altra cara de la vida que passava. Les informacions oficials es van fer mestresses de les pàgines dels diaris i dels minuts de ràdio i televisió, declaracions que són necessàries però no de forma exclusiva. Vam sentir (i si ho vam voler, també escoltar) els representants governamentals parlant al quadrat a diari, de dilluns a diumenge. Vam arribar a conèixer fins i tot les seves mascotes. Eren el nostre dia a dia de les setmanes més dures del confinament. I també eren el dia a dia de la premsa, esgotada pel context (del tot nou i exigent) i la pressió informativa. Un monocultiu que s’ha allargat massa en el temps i que ha portat a un empobriment de la informació, i per tant a una depauperació d’una de les eines sobre les quals descansa la democràcia i que permet a la ciutadania tenir esperit crític. A aquest panorama luctuós s’hi han afegit les aportacions més destacades de la nova normalitat. Els hits: més precarietat i més mitjans de comunicació en perill (colpejats encara per la revolució digital i nodrint gratuïtament de continguts plataformes d’internet com ara Facebook o Google). En conjunt, una situació delicada tant pel que fa al manteniment d’unes institucions fonamentals per al funcionament de les nostres societats com per als professionals que hi treballen. Necessàries són mesures d’abast per fer front a aquesta emergència.