Quan deixes de ser la germana de no sé qui, la mestra de no sé què, la governanta executiva de no sé on, la ministra de torn de no sé quin ministeri i només ets tu, soc jo, despullada, sense cap guarniment més o menys superficial o substancial, arribes a copsar no només qui ets de debò, sinó qui ets per als altres. Sobretot, quan ja no ets ni germana, ni mestra, ni ministra, ni governanta, ni... –poseu el càrrec, el parentiu o el que vulgueu al davant o darrere del vostre nom–. Ja sé que segons les modes filosòfiques d’èpoques diverses, “jo soc jo i les meves circumstàncies” o “penso, ergo existeixo”, o totes les variants postmodernes que posen l’accent en el sentiment i fins i tot en la intuïció, encara que continuo pensant que qui millor l’encerta és el savi d’un salm i que em va molt bé quan a mi o a d’altres ens pugen els fums al cap: “L’home no dura en els honors, s’assembla al bestiar de qui no es parla més.” Genial!
Ai nena, i tot això a què ve ara que l’estiu va de baixa? Doncs va de preguntar-se pel sentit de la vida. M’encanta una de les escultures que veig cada matí quan baixo d’Encamp i passo amb el bus per la plaça Santa Anna d’Escaldes i admiro l’immens cap d’una dona bellíssima, a mi m’ho sembla, de l’escultor Samuel Salcedo, tota neta, diàfana, nua. No sé com es diu, ni qui és, però em transmet pau, serenor, confiança i determinació. Potser serà perquè està molt a la vora d’un dels racons més bonics del país, una mica més amunt, pujant a la dreta, il·luminat lleugerament a la nit, almenys per a mi, és clar: el pont de la Tosca.
