Fa uns dies vaig compartir una publicació a les xarxes socials en què parlava de l’amabilitat i la simpatia d’un treballador de Govern. En poques hores i durant els dies següents, un degoteig constant de m’agrades, comentaris i republicacions em va fer veure que no era l’única que se n’havia adonat.
Evidentment que no era així. A casa ja n’havíem parlat i, pel que vaig veure, igual que nosaltres, a moltes altres cases havia estat tema de conversa l’amabilitat d’un estrany.
I casualment, l’endemà, mentre caminava pel carrer carregada amb el dinar i pensant en com començar aquest article, com si fos un senyal, vaig sentir al meu costat una parella de turistes, a qui acabaven de donar unes indicacions, comentar entre ells: "Mira quines persones més amables. Veus com és més fàcil preguntar?"
I jo penso: si absolutament tots agraïm trobar una persona amable, des de quan ens sorprèn tant topar-nos amb una? L’amabilitat s’ha convertit en l’excepció que confirma la regla. I crec que de persones així n’hi ha més de les que ens pensem i que gairebé cada dia, si hi prestem prou atenció, trobarem un gest o un somriure que ens pugui donar una mica d’alegria. Però també crec que no hi parem prou atenció, que donem més importància a les coses que no funcionen i a les persones que ens tracten malament.
Vivim immersos en un món tan complicat i en un dia a dia tan frenètic que anem per la vida com autòmats, sense mirar ningú a la cara i dient bon dia als altres com si fos una obligació.
Els darrers mesos he coincidit uns quants cops amb aquest senyor i sempre he pensat: "Quin senyor més amable, se’n veuen pocs, així". Però ara que hi penso, mai li he dit res. Podria haver-li donat les gràcies per la seva amabilitat, haver-li preguntat el seu nom o dir-li que el seu somriure m’ha alegrat el matí, però mai ho he fet. No em pregunteu per què.
I si, dins de la nostra voràgine diària, comencem a valorar i a introduir aquests petits gestos, que no costen res i que poden fer que, a poc a poc, tots tornem a ser més humans?
I si aconseguim que els turistes que venen a visitar Andorra, a més de compres i de creps, s’emportin un bon record de la gent dels Pirineus?
Ens queixem, a més, de com està creixent Andorra i que ja no la coneixem, però després anem tots pel carrer com si visquéssim en una metròpoli i la resta de persones no fossin més que números o personatges secundaris.
Potser fer país també és això, no només treballar, consumir constantment, pagar impostos o complir amb les nostres obligacions, sinó també fer el nostre dia a dia una mica més fàcil de portar, agraint als altres quan fan bé la seva feina, parlant amb els altres a la cua del supermercat, donant conversa a aquelles persones que tenen ganes de xerrar a l’autobús o deixant de mirar el mòbil per saludar, mirant a la cara les persones amb qui ens creuem cada matí quan anem a treballar. En definitiva, tractar els altres com si importessin.
No podrem tornar a l’Andorra d’abans, això està clar, i tampoc l’hem d’idealitzar, però podríem, entre tots, intentar recuperar aquella proximitat que caracteritzava la societat de muntanya on tothom es coneixia i s’ajudava.
Doncs jo proposo un repte social. I si fem tots un esforç perquè l’amabilitat i la simpatia tornin a formar part de la nostra societat? Com quan tot era camp, les persones es coneixien, es miraven a la cara i es deien: "Bon dia, com estàs?"
Potser es tracta, finalment, de recordar que darrere de cada gest hi ha una persona i que la manera com la tractem diu molt de la societat que estem construint. És el que sovint dic als meus alumnes: podríem debatre si és important saber quin any va caure l’Imperi romà, però hi ha una cosa que tinc ben clara: el món necessita bones persones i, al final, el que realment importa és aprendre a ser-ho.