Quan una llengua mor, no neix un poema

Dilluns vam celebrar el Dia mundial de la poesia. De les tímides activitats que s’han programat, aplaudeixo la continuïtat del maridatge entre la Biblioteca Pública del Govern, el Comú d’Encamp i el servei de Política Lingüística (mencionats en estricte ordre alfabètic per desconeixença del protocol·lari). M’agrada la idea de promocionar la lectura d’un repertori poètic en format de parelles lingüístiques. Parelles sorgides del Voluntariat per la llengua i dels joves voluntaris per la llengua de l’Institut Espanyol d’Andorra. I repertori, en aquesta ocasió, de David Pérez Surribas, guanyador de l’onzena edició del premi de poesia Miquel Martí i Pol.

Penso en quin col·lectiu s’haurà vist més beneficiat per aquesta iniciativa i no tinc cap dubte respecte d’això: els otorinolaringòlegs. Des que Eduardo Galeano va deixar per escrit a Los hijos de los días que “cada dues setmanes mor una llengua”, em consta que la professió pateix d’una crisi d’injustícia poètica. Per sort, a la darrera reunió d’experts es va aprovar tota una sèrie de protocols d’actuacions. El més revolucionari: receptar versos de Rubén Darío per tractar l’estomatodínia, també coneguda com la síndrome de la (en su) boca ardiente (yo bebí los vinos).

Llengua i poesia com a binomi indissociable. Com a germanes siameses que cada 21 de març celebren el seu dia. Així ho promou la Unesco. Una acció per “donar suport a la diversitat lingüística a través de l’expressió poètica i donar l’oportunitat a les llengües amenaçades de ser un vehicle de comunicació artística en les seves comunitats respectives”. Poesia i unes 104 llengües des­aparegudes des que Galeano va publicar el seu llibre. La pèrdua irreparable d’un vademècum de paraules amb una capacitat sanadora de més ampli espectre que qualsevol antibiòtic. D’això —del poder curatiu de les paraules— tracta, precisament, la darrera de les històries de Los hijos de los días. Està dedicada al metge, bibliòfil i poeta Serenus Sammonicus (any 208), que per evitar la febre terciana i espantar la mort proposava penjar-se la paraula abracadabra al pit i protegir-se amb ella dia i nit.

Abracadabra. Una paraula ancestral. De l’hebreu antic. Una de les llengües més longeves que no es vol deixar morir. Ja sigui pel més que conegut poder que exerceix el lobby internacional de lingüistes o per la capacitat suggestiva dels mags. Abracadabra i “envia el teu foc fins al final”.

Ja ho va deixar escrit el poeta: “Quan una llengua mor, la humanitat s’empobreix.” El món emmalalteix d’incultura i tots perdem. I això sí que és una injustícia poètica.