T’has parat mai a escoltar com et parles quan t’equivoques, quan no arribes o quan alguna cosa no surt com havies previst? No tant què et dius, sinó el to amb què ho fas.
Aquell to intern que difícilment utilitzaries amb algú que estimes de veritat. Si aquesta veu fos externa, probablement li demanaries que baixés el volum o que, com a mínim, canviés la manera d’expressar-se.
Em sento molt afortunat perquè a la meva vida hi ha persones que m’estimo profundament. Persones a qui cuido, respecto i intento parlar amb afecte fins i tot quan s’equivoquen. Tot i això, amb els anys he entès que el meu millor amic i, a vegades, també el meu pitjor enemic, soc jo mateix. És l’única persona que puc assegurar que estarà amb mi de principi a fi al llarg de tota la vida. I la narrativa interna que construeixo amb mi és, sens dubte, la que més impacte té en com visc, com decideixo i com m’hi relaciono.
Durant molts anys vaig creure que com més m’exigia, més lluny arribaria. Pensava que la pressió era el motor del progrés, que collar-me era sinònim de responsabilitat i compromís. Però la realitat va ser ben diferent. Com més m’exigia, més m’allunyava del que sentia. Em feia petit. Em comparava constantment amb la millor versió dels altres, sense tenir en compte ni el recorregut que havien fet ni les altres àrees de la seva vida que potser no estaven tan ordenades com aparentaven. Era com córrer una cursa mirant només el ritme dels altres, ignorant completament la meva respiració, el meu cos i els meus límits.
La compassió, en aquell moment, la confonia amb una falsa vulnerabilitat. La relacionava amb tractar-me de pobret, des del sentiment d’insuficiència, com si escoltar-me fos sinònim de rendir-me o conformar-me. Fins que un dia em vaig treure la bena dels ulls. Vaig entendre que tractar-me amb compassió no era abaixar el llistó, sinó canviar la manera de sostenir-lo. La compassió em connectava, m’ajudava a escoltar-me i, sobretot, a respectar-me sense perdre direcció.
De poc serveix anar a un ritme molt accelerat si no sabem cap a quina direcció anem, ni tenim la capacitat de sostenir aquest ritme en el temps. És com prémer l’accelerador a fons sense haver mirat mai el mapa. Per això és tan important sortir de tant en tant del pilot automàtic, aturar-nos i prendre consciència d’on som. Només així podem decidir cap a on volem anar i, encara més important, per què hi volem anar.
L’autoexigència sovint ens fa creure que anem tard, que no estem on hauríem d’estar. Ens instal·la en una sensació permanent de destemps. I en aquest relat ens oblidem del camí recorregut, del que sí que hi és, i ens robem qualsevol espai de gaudi i celebració.
Vivim atrapats en un “encara no” constant que mai s’acaba. Tinc la sensació que la compassió està sovint mal interpretada. No és dir-nos que tot està perfecte ni fer-nos copets a l’esquena sense criteri. És poder mirar amb honestedat què està bé i què es pot millorar, però des de la il·lusió i la motivació intrínseca. Des d’un lloc intern que no empeny amb por, sinó que acompanya amb sentit, responsabilitat i coherència.
Acompanyant persones en processos de canvi i millora personal, m’adono que el veritable moviment arriba quan deixem d’atacar la identitat i comencem a ajustar conductes, ritmes i expectatives. Sovint, darrere l’autoexigència hi ha hagut una intenció positiva: protegir-nos, fer-nos avançar, evitar errors. Reconèixer aquesta intenció ens permet alliberar culpa i deixar anar aquella exigència que avui ja no suma. També ajuda recordar que moltes de les creences que ens pressionen no són nostres. Les hem heretat, les hem après, i avui ens desconnecten del present. Revisar-les amb consciència és una forma profunda de respecte. I potser, només potser, és el primer pas per començar a parlar-nos com parlaríem a algú que estimem de veritat.
