Quan vam perdre el tren

Hi ha dos desideràtums, a la pàtria andorrana, que apareixen i desapareixen de la palestra pública, ara l’un ara l’altre, com a solucions idònies als dèficits de les infraestructures viàries d’accés al país: són l’aeroport i el ferrocarril. Una vegada més, han tornat a aparèixer, ara conjuntament, gràcies a la Jornada de debat de la Confederació Empresarial Andorrana, que els va incloure com a tema estrella. Les conclusions van ser: un zero a l’aeroport i un excel·lent cum laude al ferrocarril. Res d’estrany, tenint en compte que els principals ponents eren el president de Ferrocarrils de la Generalitat i el president de FERRMED, un lobby empresarial català proferrocarril. La Jornada, pel que n’ha reportat la premsa, va ser un típic bla-bla-bla, i ja no se’n parlarà més fins que algú altre tingui la pensada de tornar a treure aquests temes comodí propis de quan no es té res més de què parlar.
L’aeroport de la Rabassa, fa vint anys ja va quedar ben clar que era inviable. Potser el lector recordarà que, a banda de les qüestions ambientals, de la neu i el gel a l’hivern i de la sinuositat d’un trajecte de 20 quilòmetres de l’accés per carretera, el Govern en va encarregar un estudi de seguretat aèria i el resultat va ser que la instal·lació tindria un grau de seguretat del 50 per cent. Un ninotaire ho va resumir a la premsa amb un dibuix en què es veia un avió aterrat sencer i un altre estimbat.
A la Jornada de la CEA es va descartar l’aeroport, però es va elevar als altars el tren fins al punt que el projecte (un projecte de zero pàgines) es va presentar l’endemà a Palacio a la Seu d’Urgell. Sembla que es tractaria d’una línia la Seu-Andorra, amb extensió fins a Puigcerdà (nus ferroviari de primera categoria, com saben els lectors), i que costaria 500 milions d’euros. Oidà: un tren low cost, una autèntica ganga. Una xifra que, sumant els costos de la compra o expropiació de terrenys, els desmunts, l’obra de fàbrica (túnels, viaductes), les vies, la senyalització, la catenària, les estacions, el material mòbil i el manteniment, no donaria ni per a les comissions. Qui pagaria el cost real d’aquesta línia, d’uns quants milers de milions d’euros més sobrecostos? I, sobretot, qui agafaria aquest tren? Quines mercaderies duria pel túnel helicoidal de Toses?
Històricament, els camins de ferro no han tingut sort a casa nostra. Des del segle XIX, diversos projectes s’han perdut pel camí. L’últim i el més treballat va ser el del Transandorrà, fa cinquanta anys, que preveia un túnel planer de 17 quilòmetres entre l’Ospitalet de França i Encamp, que tenen la mateixa cota. Però ja era massa tard. Jo, modestament, crec que Andorra va perdre el tren fa 139 anys, el 10 de juny del 1881, quan els dos bàndols andorrans enfrontats van deposar les armes i van signar el Tractat del Pont dels Escalls, una pau que va imposar l’opció dels coprínceps: no fer el casino ni la línia de ferrocarril que hi conduiria. Llàstima. L’hauríem tingut de franc i en temps útil.