Hi ha moments en què cal aturar-se i mirar al voltant. Observar com els paisatges que ens definien es transformen, com el ritme del país s’accelera sense pausa, i preguntar-nos: quin país estem construint?

A Andorra, i especialment a Escaldes-Engordany, fa temps que l’habitatge ha deixat de ser un dret per esdevenir una cursa d’obstacles. Quan viure al teu país, a la teva parròquia, al lloc on has crescut, ja no és una opció, alguna cosa s’ha trencat. No és només una qüestió de preus o de metres quadrats: és una qüestió de model de societat, de prioritats i, sobretot, de cohesió social.

Des de fa anys, hem vist com es construeix sense aturador, com es ven cada pam de terra i com s’aixequen torres allà on abans hi havia espais de convivència. Mentre això passava, molts ciutadans han hagut de marxar, buscar alternatives i trencar arrels. El 2019, des del meu escó al Consell General amb el grup parlamentari al qual pertanyia, vam plantejar una llei per crear un parc immobiliari públic destinat a ampliar l’oferta d’habitatge assequible i frenar l’especulació. Era una proposta realista, inspirada en el que ja fan altres països amb els fons de jubilació. Però la majoria va decidir tombar-la.

El Govern va optar per un altre camí: reduir fins al 0% la cessió urbanística, és a dir, regalar sòl públic que podria haver servit per a escoles, places, jardins o equipaments comunitaris. El resultat és evident: més rendibilitat immediata per a les promocions privades, però cap millora per a les famílies. I mentrestant, hem vist com els espais de vida i benestar existents desapareixien, perquè la majoria dels terrenys són a precari, estan llogats. D’aquí la importància de la cessió urbanística, per poder mantenir espais de titularitat pública. 

Quan Govern finalment va comprar i reformar edificis per destinar-los a lloguer assequible, es va fer a preu d’or i sense una planificació clara. I encara avui, la resposta ciutadana ha estat mínima: al Pas de la Casa gairebé ningú va voler aquells pisos, i a l’edifici Tobira només hi va haver 43 sol·licituds. Això demostra que el problema no és només d’oferta, sinó també de criteris d’accés i d’adequació de les polítiques a la realitat de les famílies.

Davant aquesta situació, des del Comú d’Escaldes-Engordany hem decidit posar fre. Hem suspès temporalment noves construccions mentre revisem el Pla d’Urbanisme per establir normes més clares i sostenibles. Hem comprat patrimoni per protegir-lo de l’especulació i hem aprovat que només es bonifiquin aquelles promocions que realment garanteixin lloguers assequibles. I hem definit què vol dir “assequible”: que una família amb dos salaris mínims pugui viure dignament. Una definició senzilla però carregada de significat, perquè posa les persones al centre de la política.

Les dades mostren fins a quin punt era urgent actuar: el preu del metre quadrat ha passat de 2.300–2.500 euros el 2019 a més de 4.300–4.500 euros el 2025, un increment d’entre el 75% i el 95% en només sis anys. Aquesta escalada constant ha agreujat la crisi d’accessibilitat a l’habitatge i ha convertit el dia a dia en una angoixa per a moltes famílies.

Però el debat va més enllà dels números. Es tracta de quin país volem ser d’aquí a deu, vint o trenta anys: un país que expulsa els seus joves i trenca arrels familiars, o un país capaç de garantir que viure-hi no sigui un privilegi reservat a uns quants? Volem conservar el nostre paisatge i la nostra identitat o acceptem que quedin diluïts entre ciment i especulació?

Aquestes preguntes no són retòriques. Parlen de qui som i de qui volem ser. Parlen de si volem preservar el caràcter humà i proper de les nostres parròquies o si ens resignem a convertir-les en escenaris de luxe buits de vida quotidiana.

Encara hi som a temps. Encara podem decidir que volem un país habitable, sostenible i just. Però cal voluntat política, implicació ciutadana i compromís del sector privat. Perquè el futur no es construeix només amb inversions, sinó amb conviccions.

Si no actuem ara, potser d’aquí a uns anys ja no reconeixerem el país que estimem. I llavors sí que viure-hi haurà deixat de ser, definitivament, una opció.