Ai, aquell airet, que entra per la finestra quan un menys s’ho espera. És com un regal del cel, literalment. Però que difícil de trobar o enxampar! De vegades, quan la suor ja circula a càntirs per totes les parts peludes del meu cos, i no hi ha manera d’aturar les microscòpiques fuites d’aigua dèrmica humana, em recolzo sobre l’ampit amb l’esperança que tard o d’hora em visiti i es quedi amb mi, ni que sigui una estona. Observo l’horitzó –bé, l’edifici del davant–, i en silenci imploro a Èol que es manifesti d’una vegada i m’ajudi ja no a suportar, sinó a sobreviure a aquestes tardes i matins que últimament semblen haver-se aliat per desfer el tros de carn que compon, com pot, la meva persona. Anhelo l’hivern, ho reconec. I molt. Potser és una característica intrínseca dels que hem nascut per aquestes valls, ves a saber. Però el cas és que envoltat de neu –o sense estar a 35 graus–, pel que sigui, estic més a gust. Diguin-me boig.
Però a banda de la mala estona que servidor pugui passar en un moment determinat a causa de l’ambient infernal, hi ha una altra circumstància –o putada, parlant clar– que fa que tot plegat sigui encara més insuportable. Aquesta, segurament, si fos un turista anglès em seria totalment indiferent; per sort, però, no ho soc. Em refereixo a l’àrdua tasca de poder degustar una cervesa ben fresca en alguna terrasseta. Bé, el primer glop, i fins i tot el segon, sí que et deixa aquella gèlida i agradable sensació a l’esòfag que fa que per un moment desapareguin tots els mals, però ja al tercer comença a semblar que el contingut de l’ampolleta sigui més aviat pixum. Repeteixo, és una gran putada, però és el que hi ha. En fi, què hi farem, són coses de l’estiu. Així que de moment seguiré renegant per aquest espai com un padrí rondinaire i somiant amb el novembre, que a veure si arriba ja d’una punyetera vegada.
