Tothom és conscient, o n’hauria de ser, que l’assoliment d’un acord d’associació amb la Unió Europea per poder accedir al mercat interior comportarà determinades cessions. De sobirania? Evidentment, ja que, de fet, l’acceptació de qualsevol acord internacional ja comporta precisament això, però també altres qüestions i, per aquest motiu, l’interès de l’executiu d’establir determinades línies vermelles. Ara bé, i la sessió de control al Govern de la setmana passada va evidenciar-ho, l’executiu es planteja una renúncia, segurament tan o més important que alguns aspectes als quals es vol aferrar, que no ha exigit pas Brussel·les. La renúncia a una part essencial de la identitat andorrana que, de fet, en certa manera la conforma, l’explica i la transmet a les successives generacions: la llengua.
I és que malgrat que l’apartat 1 de l’article 2 de la Constitució deixa ben clar que “la llengua oficial de l’Estat és el català”, ara el Govern, a qui sembla que la Carta Magna els preocupa ben poc, es planteja la modificació de la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial per, i cito paraules de la ministra d’Afers Exteriors, “introduir-hi el concepte de llengua de treball”. Resumint-ho, el Govern, sota aquest subterfugi, pretén donar validesa a les llengües oficials dels dos Estats veïns, i estalviar-se, d’aquesta manera, el cost de la traducció de totes aquelles normes i reglaments de la Unió Europea que seran d’aplicació directa al país sense necessitat, com en el cas de les directives, de ser transposats. De moment, però, el Govern no ha xifrat la quantitat per la qual està disposat a renunciar a part de la pròpia identitat. I és que quant val la identitat? Realment tot té un preu?
