Quantes ‘ultra trails’ hi ha?

Fa uns dies va tenir lloc un dels esdeveniments més esperats del calendari esportiu andorrà: l’Ultra Trail en les seves diferents modalitats. Hi va haver, com cada any, moltes versions entre les quals podies triar segons la teva motivació (sovint relacionada amb un repte personal) o el teu nivell físic. Però totes amb dos denominadors comuns: la cursa i la muntanya.
La meva primera reflexió gira al voltant de qüestions menys romàntiques: la repercussió econòmica i mediàtica per al nostre país. És evident que aquesta cursa aporta molt més, econòmicament parlant, del que s’hi inverteix. El nombrós voluntariat fa que la despesa sigui encara més minsa. Per cada euro públic de patrocini, segons el director de l’Andorra Ultra Trail, ens en retornen 14: pernoctacions hoteleres, restauració, adquisició de material especialitzat..., a més de l’IGI recaptat per tots aquests conceptes. Mediàticament, és innegable que aquesta cita esportiva situa Andorra en el mapa mundial de les proves de muntanya.
La meva segona reflexió ja pot fer coïssor. Al cap i a la fi, això és un article d’opinió i aquí exposo la meva, i no ha de gaudir necessàriament de la simpatia de tots els lectors. Vull expressar aquí el meu respecte  més rotund pels participants de totes les proves, perquè sense cap dubte es van posar a prova en reptes de tot tipus que són dignes d’admirar, els hagin o no assolit. El que no comparteixo és l’esperit de competició, el calendari i la diversitat de públics concernits. M’explico.
Quant al primer element,  l’esperit de competició, molta gent em demana per què jo mateix no participo en aquesta cursa, sabent que m’agrada moure’m per les altures. Mireu, jo de trails n’he fet moltíssimes, però no hi havia ningú per donar-ne fe. I és que em costa associar els conceptes de cursa i muntanya. Per mi, la muntanya és molt més que un terreny de joc merament esportiu i competitiu. De fet, moltíssima gent no hi torna a posar els peus un cop passada la trail. I d’això en dono fe: a tota aquella gent no se li veu més el pèl la resta de l’any, per la muntanya. Deuen preferir l’entrenament indoor. Però, insisteixo, respecto que el component del repte esportiu i humà sigui la motivació de moltíssima gent a l’hora d’accedir a la muntanya. Segur que algú s’hi acaba enganxant de debò, segur que algú acaba estimant la muntanya de debò.
Pel que fa al segon element, el calendari, tampoc hi estic gaire conforme. Algú ha de decidir quan es fa, és evident, però no ens enganyem, per molt dur que sigui no deixa de ser a l’estiu, amb tot el que comporta. Jo mateix m’he trobat en situacions compromeses en altres èpoques de l’any, com per exemple l’hivern, que també han constituït un repte personal a superar, en aquell moment. El que passa és que, com que no és al calendari, aquell repte ja no compta i no hi haurà una medalla al final. Considero fermament que no hi ha una data predeterminada per assolir reptes personals a la muntanya, i que no cal que el calendari et digui quan l’has de fer, en quant temps i per on has de passar perquè allò sigui considerat un repte assolit. De fet, és algú que ni coneixes qui decidirà per tu què és i què no és un repte. A mi no em cal res de tot això. Els reptes me’ls marco jo, són només meus. Sé perfectament què constituirà i què no un repte per a mi.
I en relació amb el tercer dels elements, he de dir que aquest tipus de proves fa que hagis de mesurar les teves forces amb les dels teus contrincants, ho vulguis o no, només pel fet que, a partir de cert temps, es dona per tancada la prova, hagis arribat o no. Davant la impossibilitat de completar el recorregut dins del temps, apareix la temuda frustració que farà, segur, que no posis més els peus a la muntanya perquè en guardaràs un mal record. Em direu que en totes les curses passa el mateix. Cert. Però tothom està en igualtat de condicions. En aquesta, no. La idea de veure frustrades les meves fites personals en el marc de la muntanya m’allunya encara més d’aquest tipus de proves.
Ja ho he dit al principi: és només la meva opinió i suggestionada, de ben segur, pel que sento per les nostres muntanyes. Ara bé, sempre respectaré la decisió d’assolir un repte, sigui de la manera que sigui.