Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Quatre crisis i un gat




Tres quarts de 9 del matí del dissabte, 14 de març. Sortim per anar a fer el cafetó i tenim la sensació que s’ha aturat el temps. Caminem, carrer amunt, en una mena de quietud sepulcral, estrambòtica. No circula cap cotxe i ningú, cap ànima viva, transita per les voreres. Arribem a la granja on diàriament llegim els diaris i la fem petar amb un amic o alguns coneguts. Som tres, allí, palplantats, amb els ulls esbatanats, davant l’entrada barrada; sorpresos i inquiets. Ens arrapem a la reixa, com tancats en una presó invertida, reclosos al carrer. Just em ve a la memòria una frase que pronunciava la padrina, quan algun veí li explicava converses de males llengües del poble; ella ho escoltava i retocava, animosament: “A la nit, aqueixos, los tanco tots al carrer!”

Sento que algú comenta que no ha vist cap establiment obert al públic i realitzo que en deu passar alguna de grossa. Girem cua i tornem cap a casa, xino-xano, amb la cua entre les cames, l’esperit torbat i certa preocupació. En arribar a la Quirola, m’aturo a guaitar el cim de Calm Ramonet, cofat amb una boina blanca, immaculada; un tou de neu respectable que es resisteix a fondre’s.

Arribat a casa, trec el cap a la finestra i en alçar la vista veig un estol d’aurandetes volant i revolant, amb una piuladissa alegre i encoratjadora. El sol matiner daura tota la vall i desperta la verdor esplendorosa de la planúria i del bosc. Uns núvols juguen  amb el blau del cel i amenacen la claror transparent del firmament. ¿Advertiment de tronada, mal averany o predicció de forta tempesta?
Al cap de dalt de la tartera, a l’entorn del Pic de Carroi he vist planar amb parsimònia un parell d’esparvers, circumspectes, a l’expectativa, àvids de carnassa i a l’aguait. Em ve a la ment que, a Molleres i al poble de Meritxell, les salamandres ja deuen xipollejar en l’aigua abundosa, i imagino les granotes vigilant les seves culleretes a la presa de Ransol.

Tot un renaixament de la vida animal, en contrast amb la letargia i l’ensopiment que s’ha abraonat damunt homes i dones, sotmesos a la por i al dictat d’aïllament, enmig d’un profund silenci eixordador.

D’ençà d’aquell dia de no celebració de la Constitució, durant més de dos mesos i mig vam anar existint amb un embús somort en l’esperit, enxampats en una somnolència subreptíciament sobrevinguda, en un ensopiment inversemblant. Ens havien escapçat les ales, amputant-nos una llibertat, fent que no tinguéssim dret a moure’ns ni a sortir del nostre cau, just al moment que arribava la primavera. Com diu un proverbi rus: “L’alegria i la desgràcia van sempre plegades.”

Els estilites de Plensa romanien petrificats en plàstic, inconscients i indiferents, contemplant estoicament el panorama, sense immutar-se. Els humans, però, vam bascular en la letargia, claustrats, reclosos, aïllats, en una hibernació forçada i una autarquia desconeguda, protagonistes d’una crònica gravada a càmera lenta. Van descobrir que el silenci i la calma són més potents que els crits de les paraules i que el soroll.

Pot ser que després d’aquest episodi ens veiem més iguals davant la tragèdia, víctimes de l’encacarament, d’angúnies i angoixes, mig espantats com rats espantadissos, amb sentiments de commiseració. Basarda i neguits, ensopiment i solitud han anat aflorant, preguntant-nos: quan podrem celebrar la festa dels cors?
Tot i la represa d’activitats, continuem disfressats de bandolers o bandits emmascarats, perquè estem convençuts que val més prevenir que guarir. Les nostres llibertats són “condicionals”, i les reivindiquem plenes i vives. “Sé que la llibertat té un preu alt, tan alt com el preu de l’esclavatge; l’única diferència és que pagues amb plaer i amb un somriure, inclús quan és un somrís tacat de llàgrimes.”

La realitat, en aquests moments, és crua i preocupant. Sembla cert que el Govern va saber reaccionar convenientment, en un principi, per endegar una lluita decidida encaminada a servar la salut de tots. Haurà sigut una batalla valenta i acarnissada per vèncer la malaltia, amb l’artilleria de tots els professionals de la salut al front. Una crisi vençuda, provisionalment.

Però aquesta imprevisible situació tindrà conseqüències excepcionalment serioses en el futur immediat i molt més enllà. No és pas previsible que el país pugui recuperar-se per la inèrcia i doncs, del punt de vista econòmic i financer, patirem fortament els anys a venir.

Ja són dos crisis en una i no podem obviar la social, que s’anirà expandint els pròxims sis mesos, amb unes repercussions directes difícilment previsibles i sagnants per a un sector considerable de la ciutadania. També l’esgarrifança i la pertorbació que ha causat l’atac d’un enemic invisible en els afectats i en la gran majoria d’andorrans i residents agreujarà exponencialment els casos d’afeccions psicològiques, psiquiàtriques i comportamentals.

Un còctel de quatre tipus de crisis interrelacionats i concomitants que sacsejarà la nostra societat i que caldrà afrontar, inexorablement. I podria ben ser que, durant els vinents dos o tres anys, la generalitat dels habitants fem més badalls que rots!
La priorització i la urgència per enfrontar-se a l’epidèmia ha fet que el ministre de Salut, el doctor Joan Martínez Benazet, hagi estat permanentment a la palestra, a qualsevol hora, quan era necessari; i ha esdevingut el protagonista indiscutible. Va patir un doble confinament, però no va defallir, atenent periodistes i dirigint-se a la població, constantment, i sempre ben acompanyat per un dels seus gats, el més trapella, que li prenia part de la pantalla sempre que podia i volia enfilar-se a la taula. Així que, gaudíem de doble ració d’informació i d’aclariments, verbalment per part del ministre i subconscientment per les sensacions que ens transmetia la carona de l’animaló.

Amb tot, cal que siguem positius i optimistes, perquè aquesta és la tercera batzacada que hem rebut, des del 2008, amb la crisi financera internacional que ens comportà patir tisorades descomunals, i havent passat per l’altra crisi amb el risc de col·lapse del sector bancari i el descrèdit de la plaça financera andorrana.
Tampoc no cal que ens preocupem massa ni massa poc, perquè amb collonavirus o sense podem estar segurs que la dinyarem, passi el que passi, amb tota seguretat. I que tots formarem part del Boulevard des allongés. Així que, endavant i que tinguem la sort que ens mereixem.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic