A quatre mans

De les 61 exposicions del 2016, tan sols vuit tenien una artista com a protagonista única.

Al llarg de la història de l’art era i és una pràctica habitual el treball de diversos artistes en la realització d’una mateixa obra. Aquest exercici es pot produir de forma pública i notòria, en el marc d’una cooperació entre artistes, o bé d’una manera més velada, és a dir, obres que porten la firma d’un artista tot i que part de l’execució de la peça la crea el seu taller. Des de l’escola de Leonard fins a les importants aportacions d’Isidre Bea a la prolífica obra daliniana, són nombroses les intervencions d’aquestes mans i ulls silenciats sota el pes de la firma.

Un altre clàssic en la història de l’art és la falsa atribució d’obres als considerats mestres, cas molt freqüent quan parlem d’obres produïdes per mans femenines. Obres d’Artemisa Gentileschi atribuïdes al seu pare, Horacio, tal com li va passar a Marietta Robusti amb el seu pare, Tintoretto. O els casos encara més escandalosos de Camille Claudel, amb obres atribuïdes a Auguste Rodin, o bé de Lluïsa Vidal, en què es va arribar a esborrar la signatura de l’artista per atribuir obres a Ramon Casas. Actualment les dones artistes signen sense problemes les seves obres i des de la historiografia de l’art s’intenta corregir les atribucions errònies i reconèixer la tasca de les que estan a l’ombra. En l’època del màxim culte a la propietat privada resulta impensable que hom no identifiqui allò que li pertany.

El relat cultural, el que es construeix a partir del conjunt de manifestacions culturals que produeix una comunitat, continua però escrivint-se a dues mans, és a dir, en masculí. Les dones artistes tenen dificultats per formar part d’aquest relat que descriu la programació cultural. En matèria artística les dades són eloqüents. L’any 2016 a Andorra es van realitzar 61 exposicions d’art, repartides entre museus i centres dedicats pròpiament a l’art i altres tipus de sales (galeries d’art, sales polivalents, hotels...). Només vuit d’aquestes exposicions es van dedicar a una única artista i cap d’aquestes exposicions individuals es va programar en un dels museus o centres d’art de més renom al país, sinó en vestíbuls de centres culturals o en empreses privades. La resta de presència femenina es troba en les exposicions col·lectives, una desena d’elles. Cap de les exposicions que es van portar al país d’artistes internacionals de renom era d’una dona artista. Si la presència femenina en el circuit més professional i de prestigi esdevé residual i/o nul·la, de ben poc serveixen les atribucions. El discurs cultural que genera el nostre temps continua menystenint la veu femenina.

Però tot això passa ben des­apercebut, els programadors no tenen present la lluita per la visibilitat del col·lectiu de dones artistes, la premsa cultural no analitza aquests factors, ja que sovint a Andorra es limita a ser l’altaveu de les agendes culturals sense cap afany crític. I, per acabar, els ciutadans que no qüestionen si el relat que des del sector cultural es genera és o no representatiu de la societat en què viuen (o la que desitgen).

Animo a seguir programant artistes locals, a acompanyar-les en la promoció de les seves carreres des de la convicció en la inclusió del relat femení i no pel simple fet que n’hi ha bastants a casa nostra. Altrament, encoratjo les administracions a programar les grans mestres de l’art, que ja n’hi ha documentades des del segle V aC, ja que ajudaria a donar a pas al relat cultural escrit per tots els seus autors. Unes pistes de tots colors: la llum i vibració de les obres de Berthe Morisot, el dinamisme de Natalia Gonxarova, la trista i contundent visió de Kathe Kollwitz, la veu irònica de Meret Oppenheim, les costures sanadores de Louise Bourgeois, els colors rebels de Niki de Saint Phalle, les reivindicacions i la consciència de Judith Chicago, l’experimentació de Cindy Sherman, el surrealisme gallec de Maruja Mallo, la terra d’Ana Mendieta, la denúncia de Doris Salcedo..., entre tantes d’altres. Ànims!