Quatre músics i el sol

No hi ha prou dies a l’any. Els Hysteriofunk feia gairebé 8 mesos que, per Covids i altres assumptes, no trepitjàvem unes taules, i el ministeri de Cultura ens va demanar de tocar el dia 28 d’octubre per tancar la temporada de música a l’Auditori Nacional d’Ordino. Quan vam mirar si teníem la disponibilitat per fer-ho, el Roger (Casamajor, per als profans en el nostre histriònic conjunt de rock) ens va dir que tot just per a aquelles dates ell tenia l’estrena del que seria la seva primera direcció teatral, Quatre dones i el sol; una producció de l’Escena Nacional d’Andorra, i que estaria molt capficat en el projecte. 
Com us podeu imaginar, el ministeri de Cultura no et truca cada dia per tocar a l’Auditori, i el Roger, sabent-ho, ens va dir que tiréssim endavant amb el concert sense ell –ara aquí hi posaria una emoticona d’aquelles en les quals l’emoji es toca la barbeta–. Com? Un bolo sense el Roger? Bé, de fet en vam fer un l’any 2000, mentre ell era a Mallorca gravant la seva primera pel·lícula, El Mar, amb Agustí Villaronga, però va ser una catàstrofe de tals dimensions, que mai més se’ns va acudir tocar sense el nostre teclista.
Aquesta vegada era diferent. Tenim molta més experiència i vam veure l’oportunitat de defensar l’espectacle d’una manera diferent. Considerant que el Roger és insubstituïble a la banda, no vam buscar un teclista suplent, sinó que vam voler donar una nova dimensió a la banda amb un guitarrista especial com és l’Albert Freixas, guitarrista que més que especial, és espacial: un marcià a la guitarra, vaja.
La veritat és que va anar tot molt bé, tal com esperàvem, i just el mateix dia i a la mateixa hora, uns quilòmetres al sud, 16 per ser exactes, el Roger feia el seu debut com a director teatral.
L’endemà, 29 a les nou del vespre, els tres hysteriofunk que havíem tocat a Ordino el dia abans, ens trobàvem amb el nostre germà per veure la seva obra en el segon dia que la representaven al Claror de Sant Julià, i vam sortir d’allà amb les cames tremolant, contents i orgullosos per la brillant feina del Roger com a director d’aquella peça teatral, però també pel treball interpretatiu de l’Irina Robles, la Núria Montes, la Jèssica Casal i l’Annabel Castan, les quatre dones que van defensar el text perfectament, comunicant amb un públic que anava desvelant la trama frase a frase, diàleg a diàleg, escena a escena, fins a l’irremeiable final. Amb una escenografia molt interessant i una música a càrrec de l’hysteriofunky bateria, Lluís Cartes.
M’agrada veure que 25 anys després de l’inici de la nostra histèrica travessia, els Hysteriofunk estem més actius que mai, com a banda i en les nostres facetes professionals, en les quals cadascun de nosaltres vam començar a treballar també deu fer 25 anys. Quatre línies, la vital, la professional i la musical que han anat donades de la mà amb la de l’amistat que encara ens uneix cinc lustres després, sota la llum del sol.
Llarga vida a Hysteriofunk!