Per què Andorra és un simulacre d’Estat?
La política dels vells padrins andorrans es centrava en la capacitat de fer coses junts per solucionar necessitats comunes. No es podia perdre el temps. Els problemes eren vitals, els recursos limitats. Calien solucions sense equivocar-se gaire.
Poc a poc, l’abundància de recursos va eliminar aquelles necessitats vitals que posaven al capdavant als més llestos i treballadors, als que sabien solucionar els problemes. I la política va passar de persones eficients a persones amb discurs. Avui, Andorra està sota el control d’una classe política que tapa amb argumentacions la seva manca de realitzacions. El que no en sap, fa la cosa mal feta i tapa la seva incompetència amb argumentacions. La persona que en sap, xerra poc i es centra en fer la cosa ben feta. Realitza.
Avui Andorra torna a estar davant de problemes vitals. Decisions de vida o mort de la pròpia Andorra. Decisions que definiran la viabilitat o el fracàs econòmic i social. Andorra no es pot permetre que totes les seves institucions estiguin controlades per confraries de la mediocritat tapada amb discurs. La fotografia de la setantena de càrrecs electes de DA que van embolcallar la presentació de Xavier Espot com a candidat a cap de Govern impressionava. Les seves cares llargues també. Buscar en aquella foto a algú que hagi fet alguna cosa de profit era com buscar papallones blanques damunt la neu.
Andorra necessita electors que exigeixin fets i no paraules. Andorra necessita que les properes eleccions girin al voltant de temes concrets, de propostes concretes i d’equips de persones que s’han dedicat a fer coses ben fetes. Andorra està saturada de professional de l’argumentació buida de contingut.
Les properes eleccions no poden tornar a ser un campionat d’argumentacions, no poden ser una olimpíada del sofisma. El sofisma, la utilització d’arguments amb aparença lògica però podrits de falsedat, comporta la degeneració institucional. Fins l’Estat esdevé una simulació de sí mateix.
Per exemple, tenim un ministre de l’Interior amb vocació de cap de Govern que va permetre que personal d’un banc intervingut per Govern lliurés directament a la policia espanyola un disc dur farcit de dades bancàries. Davant d’aquest disbarat, Xavier Espot es rebaixa a utilitzar l’argument –dissenyat per Jordi Cinca i prèviament utilitzat per Toni Martí al 2015–, que es va seguir el procediment d’una comissió rogatòria per via judicial. Un argument que sembla lògic. Però un argument podrit per dins perquè oculta que molts dies abans de l’existència de la comissió rogatòria, la policia espanyola es comunicava directament -sense control judicial- amb els empleats del banc intervingut per Govern, que qui manava va autoritzar la còpia massiva de dades bancàries en un disc dur que estaria subjecte a un complex protocol, que les dades bancàries s’haurien lliurat sense verificació ni presència judicial, i un llarg reguitzell d’altres disbarats. Fins la pròpia comissió rogatòria seria una simulació de sí mateixa que s’hauria fet de pressa i corrent per simular. Per donar un perfum judicial a un femer institucional. Aquest imperi del sofisma en què s’ha convertit DA és una tòxica combinació d’errors i falsedats on, fins les institucions de l’Estat esdevenen una simulació de si mateixes.
Les properes eleccions no poden ser una competició on guanyi qui argumenti millor la mentida més grossa. Andorra necessita persones d’Estat, no campions del sofisma.
És molt trist veure que una persona com Xavier Espot ha caigut en el parany d’esdevenir el candidat d’un grup de persones que són una simulació de partit amb una simulació de programaamb una simulació d’interessos públics per ocultar inconfessables interessos farcits d’incompetència.
Durant la campanya electoral destaparem allò que el sofisma ha amagat durant els darrers vuit anys i obrirem les solucions que el sofisma impedeix assolir.
L’elector podrà decidir si Andorra ha de ser sobirana o ha d’esdevenir una podrida simulació de sobirania.