L’altre dia vaig veure el primer escanyapolls de la temporada. Una presència que ja ens indica que l’estiu no és lluny. Encara que el seu nom ens pugui incitar  pensaments més aviat sanguinaris, es tracta d’una mena d'escarabat prou pacífic que, donades les armes que llueixen els mascles, també és conegut com a  cérvol volant (lucanus cervus).  Qui n’hagi vist algun el recordarà, especialment si es tracta d’un exemplar del sexe masculí. Les seves mandíbules, semblants a unes banyes,  poden adquirir grans dimensions. He afirmat abans que es tractava d'animals pacífics, però cal que ho rectifiqui. Les lluites per aconseguir els favors de les femelles, molt més discretes en la seva aparença, poden ser èpiques –com en el cas dels mamífers dels quals reben el nom– però en una cadència de moviments no massa ràpida.  
Durant un temps, i de ben segur ara també, els exemplars més esvelts eren cobejats pels col·leccionistes, fins al punt que havia escoltat que es trobaven en risc d’extinció. A dia d’avui, aquests habitants dels boscos caducifolis, i no només de les rouredes, semblen estar fora de perill. Però quan jo era molt més petit, el rum-rum  indicava tot el contrari. Un bon dia, al restaurant que gestionava la meva família, en va entrar un d’immens. En aquells moments, només hi havia una parella sopant. El primer avís que alguna cosa passava el va donar la comensal  quan va proferir un gran crit. Com no podia ser d’una altra manera, hi va acudir ma mare per a veure què passava. Les instruccions dels clients eren clares: “cal matar aquesta bèstia”. El pobre animal panteixava, com ho acostumen a fer els escarabats quan cauen de cap per avall, per intentar recuperar la seva posició. I a mi, que ho havia escoltat tot, no se’m va acudir res més que sortir al seu rescat, amb gran perplexitat per part dels clients. Per tal poder-lo atrapar, vaig emprar una escombra i un recollidor.  Un cop enxampat  el vaig dipositar a l’exterior del recinte, perquè recuperés la seva llibertat. Un dels clients, encara em preguntava per què  no l’havia liquidat, si només es tractava d’un escarabat. Amb un to encara més pedant encara del que em caracteritza, li vaig deixar anar una dissertació sobre el servei ecològic que feien aquestes bèsties i la necessitat de no eliminar-los perquè sí. I això que encara no havia llegit Kafka. 
No dubto que, tot i la meva gran explicació, aquell client hagi anihilat qualsevol coleòpter que se li hagi posat en el punt de mira. En tot cas jo els recomano que, si es troben amb algun d’aquests animals, no el sacrifiquin i es dediquin a observar-lo uns instants. Estic convençut que gaudiran de l'experiència.