La magnífica tírria que Manuel Valls suscita entre els nostres amics paleollacistes és un clàssic de la revolució dels somriures, des d’Albert Rivera fins a Josep Borrell, passant per Arcadi Espada, Albert Boadella i –no ens el descuidem– Àngel Ros: tots ells han concitat una animadversió general entre la secta groga, cosa que els honora. Els motius són essencialment tres: el primer de tots, que són catalans –mals catalans, òbviament– i la seva sola existència refuta el mite fundacional de la Catalunya Una, Gran i Sobirana que explota amb notable èxit el processisme. Que es tracta d’homes de talent difícilment discutible si no és a base de contorsionisme intel·lectual: només cal que els posin al costat dels seus homòlegs grocs i veuran la diferència. I que no han callat. Una dissidència –a Catalunya, dir en veu alta el que penses és avui un acte d’heroisme, si no penses com TV3 mana– que retrata els chamberlains de torn i les belles ànimes terceristes, com el mateix Valls va deixar en evidència al sopar del Nadal, quan es va aixecar de la taula perquè ningú tenia res a dir davant del catecisme que predicava des del púlpit un mossèn groguista. Ningú. Aquest silenci contemporitzador o covard, triïn, és el que ha portat el PP català a la marginalitat, i el PSC a l’autoliquidació que culminarà a les pròximes municipals. Al barceloní constitucionalista ubicat entre el centreesquerra i la dreta li queden dues opcions: Valls o Vox. Per això Valls és l’enemic a batre dels seus excorreligionaris del PSC. I per això el llacisme suspira per uns bons resultats de Vox, que restarien vots nets al constitucionalisme i els donarien retrospectivament la raó sobre Ajpañistán. Tot plegat explica per què és tan necessària la victòria de Valls. I explica també per què no guanyarà.