Que difícil és viure cercant la pau

Fa poc més d’un any que Europa pateix una guerra al continent. Una guerra que ens colpeix a totes i a tots.
Les relacions internacionals s’han tensat en límits que, ara per ara, recorden el període de guerra freda que el món va viure entre els anys 1947 a 1991. En aquell moment el món estava dividit en dos blocs, l’Occidental, en l’òrbita dels EUA, i el Soviètic, en l’òrbita de l’URSS, antiga part de la Rússia actual. També hi havia alguns països, anomenats no-alineats, que provaven de traçar camí propi. I així, mostrant la força i les dents cada bloc exhibia múscul. A nivell militar Occident s’unia aixoplugat pels EUA a l’OTAN, mentre que el bloc soviètic ho feia aixoplugat per l’URSS al Pacte de Varsòvia.
Europa al mig, partida en dos, només mirava, com una convidada de pedra, el que Washington o Moscou debatien o batallaven. Pel que durant 40 anys l’enemistat d’aquests dos blocs i sobretot dels EUA i de l’URSS es lluitava en conflictes diversos i tràgics repartits arreu del món.
Això era abans, on també els ponts de diàleg només eren creïbles amb l’armament. I curiosament, com més destructives, mortíferes i perilloses eren les armes de cada part més sòlida era la possibilitat de no-agressió. Era la geopolítica i la geoestratègia de la dissuasió.
Això era abans. Però el fet és que malauradament segueix sent d’una rabiosa actualitat.
El món ha canviat. Les aliances geoestratègiques s’han modificat, però mentre que el Pacte de Varsòvia va morir amb l’esfondrament de l’URSS, el 1991, l’OTAN, que el 7 de novembre del 2021 el president francès i copríncep d’Andorra declarava en mort cerebral, està més viva que mai.
El que està fent Rússia amb Ucraïna ni toca ni és defensable. Envair un territori sobirà no és tolerable. És cert que tot va començar quan Ucraïna es va voler apropar al món occidental, a la UE o a l’OTAN i allunyar-se de la influència russa. Vladímir Putin no ho podia suportar.
També és cert que el 2014, durant la primera agressió russa a Ucraïna, Occident va reaccionar de puntetes, sense importunar massa l’agressor. Però les cartes es van capgirar l’any passat amb una nova i massiva agressió russa a Ucraïna. Els EUA es van enfundar en el seu vestit de líders del món arrossegant els europeus. I tothom va denunciar aquests atacs i defensar Ucraïna. Van entrar en joc, a més, temes d’energia, de control geoeconòmic, geoestratègic i de lideratge del món.
Però qui més està patint aquest despropòsit bèl·lic és el poble ucraïnès, que veu com aquesta guerra destrueix vides, escoles, cases, infraestructures, projectes i il·lusions.
Dotze mesos amb molt poc espai per al diàleg o per parlar realment i per apostar pels mediadors polítics amb òrgans no militars. I no deixar-ho tot en mans de països externs a Europa, com ara la Xina. De fet, només sentim i se’ns diu que calen armes i més armes.
I així, en un context de crisi, de pobresa energètica i social, a molts dels nostres països els pressupostos dels Estats d’arreu del món que més creixen són els de defensa. I això, en detriment d’altres partides com són les dedicades a la sanitat, l’educació o al creixement econòmic amb responsabilitat social.
Hauríem de lluitar amb força i determinació per allò que la història ens ha ensenyat amb els valors de respecte, de drets humans, de la llibertat dels pobles per a un desenvolupament econòmic, social i cultural a fi d’apostar per la pau negociant. Lluny d’aquesta cursa armamentista desfrenada que deixa Europa òrfena dels seus valors.