Tot en el desagradable afer del concurs a què Joventut ha retirat el nom de Sergi Mas és un immens error, des de la mateixa advocació del premi, instaurat el 2004 com a Mostra d’arts plàstiques per a joves-Premis Sergi Mas: tant fa disset anys com ara mereixia un homenatge de proporcions equivalents a la seva dimensió artística. Posar-li’n el nom a un concurs jove pot obeir a una intenció molt noble però sona a premi de consolació. En qualsevol cas, des del primer dia va ser un certamen clandestí, amb escassa promoció i nul·la projecció, que es van anar passant de Joventut a Cultura, i al revés. Només això ja era símptoma de moltes coses, i cap de bona. El més lamentable de tot és que, com em deia ahir el meu amic Ricard, el dia que Sergi Mas ens falti tot seran elogis i laments i llàgrimes de cocodril per part dels mateixos que avui consideren que una relíquia com ell, que grava amb burí i dibuixa a ploma, no és prou artista per a un premi del segle XXI. Això, en la hipòtesi més generosa. En el pitjor dels casos, i sospito que per aquí van les coses, simplement és que hi ha algú que no té ni idea de qui és Sergi Mas. Mirin: oblidin-se del concurs. Si es volen fer perdonar, i seria recomanable que fos així, no esperin que ens deixi i aprofitin per posar ordre i concert en una obra sense parangó entre nosaltres. Homenatgin-lo amb el catàleg raonat que incomprensiblement encara no té. Amb la biografia definitiva que mereix. Posant-ne el nom a una càtedra. A la sala d’art de Govern! O amb una performance a Venècia: ell i el seu taller convertits en obra d’art total. I conceptual. Avui que tot és tan previsible, tan banal, tan digital, res de més radicalment modern que Sergi Mas amb el burí a la mà. Cisellant i parlant. I si els sona a plistocènic, és que no l’han vist mai en acció. No saben el que es perden.
