Què ens espera?

Fa alguns dies vaig trobar un vídeo per internet que després de veure vaig decidir compartir al meu perfil de Facebook. Al vídeo es veia una professora ensenyant en anglès –segurament en algun lloc dels Estats Units– una equació relativament senzilla per als que suposem que eren els alumnes que tenia davant. L’equació era 35 x 12.

El vídeo en qüestió té la pantalla dividida a la meitat, a l’esquerra la ja esmentada professora i a la dreta una mà en primer pla que realitza la mateixa equació.

Quin és el problema del vídeo? La manera com la professora intenta explicar com realitzar aquest procés matemàtic. Ja saben... 2 x 5=10 i m’emporto 1, 2 x 3=6 + aquest 1 que em portava... bla bla. Alguna cosa que tots, sense excepcions, vam fer una infinitat de vegades. Doncs no. Sembla que la manera moderna d’ensenyar matemàtiques és que els nois no s’aprenguin les taules de multiplicar de memòria. De memòria! Satànics! La memòria és una estratègia del dimoni perquè els nostres nens no puguin pensar i repeteixin com a lloros el que el sistema els pretén inculcar! Podria continuar escrivint xorrades per justificar aquesta estupidesa, però la realitat, com gairebé sempre, supera la ficció.

La qüestió bàsica és que la professora, a l’esquerra del vídeo, triga 3’09 minuts i la persona de la dreta 22 segons! És que la professora no pot anar tan ràpid perquè està explicant el procés, em diran. Perfecte. Trigar el doble serien 44 segons.

La meva reacció, a més d’indignar-me i riure al mateix temps va ser... bé... això passa als Estats Units. Recordem que fa uns anys van estar a punt de debatre al Congrés si deixaven d’ensenyar a escriure a mà, ja que ara tothom utilitza un teclat.

I just aquest cap de setmana li ho comentava a una amiga que té un fill de 10 anys, i m’ho confirmava de manera rotunda... i viu a Barcelona. Fa poc menys d’un mes, el seu fill li va dir que si no hagués estat perquè la seva mare li havia ensenyat a casa la manera tradicional de fer una multiplicació, sí, la demoníaca manera d’usar la memòria per a saber les taules, s’hauria tornat boig amb una multiplicació de tres xifres que li havien donat a l’escola.

I jo em pregunto: si sumem totes les coses que ens faciliten la vida i ens eviten la necessitat de pensar i de fer servir la memòria, com la calculadora, Google, el llistat de números de telèfon del nostre mòbil, etc. fins on arribarem? Recordo perfectament la meva àvia, ja gran, fent cada dia sumes i restes en un paper. “Perquè el cap em continuï funcionant”, em deia.

No només em fa por el meu futur cerebral, amb tanta solució virtual al meu abast perquè no el faci servir tant, sinó el de les pròximes generacions. Resoldre una equació de 22 segons en 3 minuts és preparar-los per al món que es trobaran, on tot ha de ser ara mateix i en un clic? De debò?