El mes d’agost és un mes complicat per a tots els professionals de la comunicació. En les nostres societats mediterrànies el món es paralitza. L’activitat política, institucional o econòmica d’alguns sectors, llevat del turístic, s’atura. És el període ideal per donar a conèixer tot tipus d’estudis rars elaborats per universitats d’arreu del món. 
Llegia fa poc, en un estudi publicat en la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), que la solitud no és solament una concepció psicològica sinó que també té efectes fisiològics en el nostre organisme. Segons dos científics de les universitats de Califòrnia i de Chicago, la solitud disminueix, per exemple, la protecció contra les infeccions víriques. En un món com el nostre, on l’individualisme és adulat i on l’egoisme arriba a nivells extrems, oblidem valors com la solidaritat, la germanor o simplement compartir un somriure. Ens equivoquem, ja que l’ésser humà és, entenc jo, un ésser amb un ADN social. No m’estranya que, com diu aquest estudi, la solitud tingui efectes fisiològics en l’ésser humà, més enllà de la càrrega psicològica. Soc de les que penso que no estem fets o programats per pensar, actuar, sentir o viure sols, aliens als altres i tancats en egoismes quotidians. Estudis com el que he esmentat em fan pensar que els gests de complicitat, d’acompanyament, de diàleg o d’interacció amb altri haurien de ser espontanis i innats. El sentiment de solitud involuntari no hauria de tenir cabuda en cap col·lectiu, ja sigui el de persones vulnerables, com poden ser la gent gran o els infants, o el de les aparentment fortes o exitoses.
Un altre estudi que m’ha colpit és el publicat fa un temps a la revista Science, on uns acadèmics de la Universitat de Nova York asseguren que veure pel·lícules de terror ajuda a reorganitzar el funcionament  del cervell perquè el fa més fort, amb records d’experiències estressants. Doncs prefereixo tenir, si s’escau, un cervell desorganitzat! Tinc animadversió a les pel·lícules de terror i a tot el que vehicula violència. Sempre m’han incomodat i m’han angoixat. 
Ara bé, tal com assenyala aquest estudi, és cert que les experiències estressants ens poden ajudar a avançar i a créixer. Però potser no cal que siguin terrorífiques! A mi em val caminar per una carena per experimentar tot tipus de sentiments que van del pànic a l’angoixa passant per la por paralitzant, per arribar a una felicitat profunda en assolir la fita. Un cop al cim estic orgullosa d’haver pogut dominar les meves pors i haver aconseguit el que em semblava impossible! Així que per reorganitzar-me el cervell, com diuen aquests científics, en tinc prou de caminar per una carena estreta i pedregosa com la de Font Blanca. No necessito veure pel·lícules de terror! Visc la meva experiència lluitant per posar un peu darrere l’altre amb l’ajuda de les mans per vèncer un vertigen traïdor que sorgeix triomfant del meu fur interior travessant la carena de Font Blanca. Dalt del pic, a 2.903 metres, em delecto en un espectacle natural magnífic amb unes vistes extraordinàries i bellíssimes, com per exemple els estanys de Rouch a França, la catalana pica d’Estats o, de casa nostra, el majestuós Comapedrosa, el Medacorba o el Cataperdís. Satisfeta i contenta, reconec que no em desfaig de l’estrès d’haver passat per la carena fins que no arribo a la portella de Rialb!
Aleshores, em paro a pensar que més enllà dels estudis que es publiquen en aquesta època de l’any, tinc el privilegi de viure en un país amb un teixit associatiu molt actiu que vetlla perquè hi hagi un mínim de persones que visquin en una solitud involuntària, alhora que gaudim d’un entorn natural preciós amb muntanyes meravelloses!