Per respondre a aquesta gran pregunta ens hi podríem estar tota una vida. L’art és subjectiu, en això podem estar d’acord, oi? A parer meu, l’art és el que neix de les profunditats de l’ànima. És aquella veu interior que empeny cap a fora, una veu que empeny a crear. L’art, doncs, és creativitat, la que portem a dins, la que neix amb nosaltres o anem creant al llarg de la vida. Hi ha poders innats que van amb un mateix, però d’altres s’han d’entrenar en aquesta tècnica i ara em ve la meravellosa frase de Simone de Beauvoir “on ne naît pas femme, on le devient” i passaria el mateix amb l’art, penso. Podem no néixer artistes i fer-nos artistes al llarg de la vida. L’art és aquella inquietud que portem dins de manera innata que ens ve donada per gràcia divina (dic divina perquè el geni diví hi ha de ser present aquí). Hi ha qui explota aquesta gràcia perquè ha de ser així i hi ha qui l’amaga. No podem emmudir-nos i tampoc amagar el que el món ha de veure. L’ombra ha d’anar trobant la llum perquè si no la majoria de les grans creacions no haurien existit mai. L’artista no té por al judici, té por d’ell mateix. L’art per l’art i al servei de l’artista. L’art neix de la incomprensió, no podem posar grans paraules i tampoc les adequades a les grans obres és per això que les millors creacions han nascut dels somnis, de les fortes depressions, malalties, traumes, d’accidents que s’haurien reconvertit en autèntiques benediccions amb el temps. Podríem parlar del que és i no és l’art, però mai ens acabaríem de posar d’acord. Ningú pot fer aquest judici. La gràcia recau que una sola obra és observada per milions de persones amb judicis diferents, i aquí és on comença el conflicte. Qui té més raó? Ningú. Quina opinió s’assemblaria més a la del mateix artista? Probablement, cap ni una. Ni la del mateix artista és vàlida. 
L’art provoca, remou, inquieta, busca que neixi quelcom dins teu de bell o desagradable. Et molesta, et sacseja, treu alguna cosa de tu i se la queda i tu et quedes amb una idea, un missatge. L’endemà o al cap d’uns mesos, la teva mirada ha canviat perquè tu has canviat. Veiem l’art des de l’experiència? Aquesta és la comesa de l’art. La grandesa d’un conjunt arquitectònic, un monument o una escultura com per exemple l’hel·lenisme, no et faran dubtar de la seva bellesa. Som tan insignificants davant de tal espectacle que no dubtem. Un quadre et pot provocar tanta fascinació que inclús pots tenir el desig d’entrar-hi. Si ets davant un capitell intentant desxifrar què amaga, quin missatge guarda, potser tens ganes de fusionar-t’hi i tot. Quan una obra et meravella així, faries el que fos per formar-hi part i aquestes reflexions poden semblar distorsionades, però quan et remou l'entranya, escau així, a mi m’escau d’aquesta manera com a mínim. Demà potser tot això ha perdut sentit, qui soc jo o tu per jutjar-ho?