Som un país de museus. Cada parròquia té el seu museu o tres, malgrat que algun ha vingut a desaparèixer durant els últims anys. El tancament del Museu del Tabac a Sant Julià, per exemple, ha deixat orfe tot un àmbit de la nostra història recent. El confinament i la desaparició d’un cert tipus de turista durant un temps sens dubte no haurà ajudat els números. Pel que fa a la població resident, no sembla que siguem nosaltres que els anirem omplint, ni de bon tros.
Ara bé, si se’m permet un petit comentari de llec en la matèria, trobo que els museus que tenim presenten tots visions molt parcials d’àmbits limitats. La domesticitat, tan rústica com una mica més burgesa del segle XIX, hi és representada, com també alguns elements de la primitiva industrialització: fargues, moles i serradores. Aquí també estaríem parlant sobre un domini temporal centrat en els segles XVIII i XIX, aproximadament. Però, què hi ha dels altres períodes històrics?
Si se’m permet algun petit suggeriment, no seria possible aprofitar la feina constant que s’ha fet a Patrimoni Cultural al llarg d’unes quantes dècades, i trobar un lloc per fer una exposició amb cara i ulls dedicada a les troballes del neolític? Si s’acaba verificant la hipòtesi sobre l’existència d’una cultura nostrada, la fàcies del Juberrià –i jo m’ho vull creure–, on més del món es podrien exposar les evidències i explicar el relat dels nostres avantpassats de fa 5.500 anys?
De la mateixa manera, quid de l’època medieval? Amb una mica de bona voluntat, crec que hauria de ser possible construir un relat museístic prou interessant sobre les condicions de vida aquí a les Valls, per exemple durant el segle XII o XIII. Tenim els experts locals que sens dubte estarien encantats de fer-ho, i estic convençut que una interpretació de la vida medieval de muntanya, amb les seves possibles particularitats i diferències respecte a la situació de les vil·les de la plana, podria trobar una resposta molt positiva des de les persones interessades en aquesta època.
Ara bé, el neolític o el medieval serien projectes museístics, si ho puc dir així, relativament senzills des del punt de vista tècnic. Un altre gran absent del nostre paisatge cultural és tot l’àmbit de la tecnologia que va participar en crear l’Andorra que coneixem avui en dia. Encara no tenim cap centre d’interpretació de la maquinària, ni cap museu de la tecnologia tal com sovinteja a Alemanya. Si seria oportú o no és un debat en què no vull entrar, però sí que cal observar que seria una tasca complexa per dues raons. Una és que estem tractant sovint de ginys de grans dimensions i, doncs, que requereixen instal·lacions adaptades perquè es puguin exposar de manera a explicar el seu paper real en la fabricació d’allò que avui en dia anomenem Andorra. És per això que exposar, per exemple, una pedra de llamp o una premsa de vi serien tasques relativament poc complexes en comparació.
La segona raó és que goso suposar que la comunitat de persones força entregades que es cuiden dels museus en aquest país solen ser historiadors o conservadors, que per la seva formació malauradament no es deuen sentir gaire còmodes tractant grans màquines d’acer. I, per això, ara seria el moment perfecte per fer-los trobar aquelles persones que han estat conductors dels autobusos, que han portat i fet el manteniment de les màquines llevaneus, o que han assistit els ferits dins de les ambulàncies que encara es conserven.
Entitats com COEX, el cos de Bombers, l’Associació Velles Cases Andorranes i uns quants particulars conserven aquests vehicles. Molt sovint, també conserven el coneixement sobre com funcionaven, i les històries personals que s’han anat desenvolupant al seu voltant. Però durant quants anys més ho podran fer?
Els autobusos, per exemple, han estat centres de vida, punts de trobada mòbils que han marcat la societat del seu moment. Molts han acabat tirats a la ferralla com velles deixalles. Seria llàstima perdre els últims vehicles i les històries que poden explicar, per falta d’un espai adient per exposar-los.