És de molt mala educació citar-se un mateix, ho sé, però sabran disculpar-nos. Advertíem l’any passat en aquest mateix raconet de diari que el cap de Govern no ensopegaria dues vegades amb la mateixa pedra. Com a mínim, en qüestions de gènere. Recordarà el lector el sidral que va aixecar el dorsal 1 que l’organització de la Cursa de la dona li va cedir de forma honorífica l’edició passada. Algunes belles ànimes es van escandalitzar aleshores perquè aquest número 1 qüestionava, deien, la igualtat efectiva entre homes i dones. Ves tu a saber per què. Humilment, vam vaticinar que no tornaria a passar. Així ha sigut, i no estem insinuant que des de l’edifici administratiu llegeixin aquesta columna. Ningú no sabria dir quin dorsal va lluir ahir Espot per córrer el traçat llarg, però segur que no era l’1. Totes les dones que es van sentir fa un any menystingudes, retallades i invisibilitzades respiraran avui tranquil·les i satisfetes per aquesta nova victòria del feminisme. Segur. Ara només falta que no les deixem passar primeres quan coincidim a l’ascensor, que no ens hi dirigim com a senyoreta i que si un dia van a botir les rodes del vehicle, el benziner no s’ofereixi ofensivament a ajudar-les, on s’és vist. Autèntiques tragèdies micromasclistes. El que no acabem d’entendre és per què el dorsal 1 era l’any passat tan ofensiu i aquest any no ho ha sigut que el mateix cap de Govern hagi tingut l’honor de donar el tret de sortida de la cursa. I estem rumiant encara aquesta norma de regust tan heteropatriarcal que permet els homes competir-hi sempre que formin parella amb una dona: “Filla, mare, germana, amiga, cosina, parella, etc”, diuen les bases: què vol dir aquest etc.? Més encara: què hi hem d’entendre, per dona?