Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Marià Cerqueda

Marià Cerqueda

Badaire

 

 

Què farem?




El passat dia de Sant Joan se’ns oferia la possibilitat d’entrar en contacte amb uns dels personatges amb més idiosincràsia de tots els Pirineus, els menairons. Així, des del país basc, on se’ls coneix amb el nom genèric de mamurs, a l’Aragó, on reben el nom de minairones, i com no a Catalunya i a Andorra, aquests éssers diminuts naixen i es cullen de l’herba menaironera el dia més llarg de l’any. Són éssers de caire màgic amb unes facultats increïbles. De fet, han aconseguit mantenir viva la vocal neutra. Un fonema que, fins fa quatre dies, era habitual en la llengua catalana. Potser perquè són força entremaliats, al diccionari se’ls inscriu com a menairons, però a la Wikipedia ja els trobem com a minairons. Gràcies al seu domini sobre aquest fonema, tot resseguint el país hi podem trobar tant manairons com mineirons, maneirons, menairons, i fins i tot, meneirons.
En tot cas a aquesta gent menuda no se la coneix precisament per les seves virtuts lingüístiques, sinó per la seva capacitat de treball, tot transformant el territori i les seves entremaliadures. Tot voltant pel territori podem trobar forats, tarteres i boscos que han estat concebuts per ells. I el resultat acostuma a ser tan espectacular que, fins i tot als humans ens costa entendre com s’ho han manegat. No cal dir que aquest esperit inquiet, que els porta a demanar sense pausa a qui se’ls troba “què farem, què direm”, també pot convertir-se en una seriosa amenaça. Així, si no se’ls manté ociosos, poden matar qui s’ha trobat. No és estrany, doncs, que sovint se’ls encomani feines molt difícils o fins i tot gairebé impossibles.
I ja que he fet esment a tasques impossibles, la lectura dels diaris els darrers mesos ens ha anat innovant d’un assumpte que, de mica en mica, s’ha anat convertint en un repte d’aquesta mena. I no només pel canvi climàtic, que cada cop dona més mostres de vitalitat. Estranyes disputes territorials, manifestacions en contra o, fins i tot, la possibilitat de realitzar una consulta a una part de la població per decidir si convenia o no organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern, han fet que, els que ho havien d’organitzar se n’hagin desdit. I això que només es tractava de presentar una candidatura. No vull pas arribar a imaginar les dificultats que hi hauria, en cas que aquesta hagués estat acceptada, perquè el Comitè Olímpic Internacional l’hagués escollit. És per aquest motiu que, tot i que aquest Sant Joan ja hem fet tard per anar a plegar-los, proposo avançar-me i anar a comprar els canuts on viuen els menairons de cara a l’any que ve. Un cop capturats, i en el moment en què els deixem sortir del canut i es posin a demanar-nos amb la seva cantarella, “què farem, què direm”, serà el moment de dir-los que volem una candidatura ferma per als Jocs Olímpics d’hivern. Cal pensar que llavors, aquests experts en obra pública pirenaica i grans coneixedors del territori, faran ús de les seves virtuts i aconseguiran que allà, a Lausana, ens escoltin.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic