Què n'hauria dit Leonardo?

El 2 de maig d’enguany es van complir 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci. Figura destacada del renaixement italià, es pot dir que es va interessar en un nombre molt ampli de camps del coneixement humà, que van des de l’àmbit de l’art fins a la tecnologia, passant per la creació mecànica i resolució de problemes pràctics fins a l’arquitectura.

El món de Leonardo era molt diferent del nostre. Durant els segles XV i XVI, el nord d’Itàlia va ser el teatre d’innombrables batalles i altres formes de lluita militar entre les diferents ciutats-estat, en què no van faltar la participació puntual d’entitats exteriors a la península. Aquestes lluites van continuar tant en la forma de contestes polítiques com també –de manera potser menys violenta però igualment intensa– en els enfrontaments comercials i econòmics. Estem parlant del període en què es va redactar Il Principe de Maquiavelli, però també es van establir alguns imperis banquers i del comerç naval.

També va ser un moment històric en què es va donar un gran impuls a les arts, tant de la pintura i de l’escultura com també la literatura i l’arquitectura. És per aquesta raó que es pot dir que Leonardo va tenir doblement sort de viure en el moment en què ho va fer: per l’entrada (o el redescobriment) d’idees noves i tècniques útils per a l’artista, però també per la disponibilitat de soldi suficients i de mecenes amb els mitjans necessaris perquè poguessin patrocinar suficientment els projectes artístics, alguns de molta envergadura.

Cinc-cents anys més endavant, què ha canviat? Si en Leonardo pogués tornar a nàixer en la nostra època, què hi podria veure? D’una banda, les lluites armades encara hi són, com també situacions polítiques convulses. Potser no són del tot comparables amb les de Florència i de Milà al segle XV: l’escala geogràfica s’ha fet mundial, i la informació que en disposem els ciutadans “normals” és molt més gran. Les lluites comercials hi segueixen estant – i si no em creieu del tot, ho podeu preguntar als senyors Xi i Trump. A la vegada, els recursos disponibles i que es dediquen a projectes arquitectònics, per exemple, són molt més grans que durant el Renaixement. Fins i tot existeix encara la figura del mecenes qui patrocina les arts, directament o a través de la seva empresa. Pel que fa a la tecnologia, les tècniques i els materials disponibles són molt més avançats que aquells que trobava en Leonardo.

Què manca, doncs? En primer lloc, és clar, manca una figura tan polifacètica com la seva. Però, a la vegada, em pregunto si no faria falta atribuir una mica més de valor a les arts: proposar una solució tècnicament eficient a un problema està força bé, però fer que a la vegada sigui una solució bella és encara millor.