Torna el 8M, i això vol dir que, com les oscuras golondrinas, torna la fullaraca argumental de cada any. Les meves amigues d’Acció Feminista van obrir fa uns dies el torn amb el catastrofisme habitual. A veure si m’explico: respecte a l’avortament, és cert que aquest Govern va generar unes expectatives que (de moment) ha sigut incapaç de complir i que, francament, cada vegada que algú obre la boca al Vaticà –perquè a Palacio no diuen ni mu– semblen més quimèriques. Però d’aquí a parlar, amb el victimisme marca de la casa, d’“involució” i de retallades hi ha un abisme més que retòric. Involució implica retrocés. Hi ha silencis, sí, i hi ha dilacions i hi ha promeses buides. Però no avançar no implica retrocedir. I despatxar-ho com a “violència institucional”, més que metàfora és una frívola banalització de l’autèntica violència real i concreta que pateixen algunes dones. Però és el que toca, amb la rècula de lemes adolescents de cada any – “Us ofèn més una dona lliure que assassinada”, “Fora rosaris dels nostres ovaris”, “Església i Estat alimenten el patriarcat” i altres ocurrències similars. Per sort, encara no hem arribat al nivell pro d’una tal Montse Mínguez, socialista catalana –i amb això hauria d’estar tot dit– que amb el panorama desolador que té al seu partit –no m’estendré, però recordin els casos Ábalos, Koldo, Salazar, Tito Berni i ara el DAO de la Policia Nacional, per no parlar de l’imperi de les saunes que regentava el sogre del feminista Pedro Sánchez– va tenir la delicadesa de tancar dilluns una lamentable intervenció sobre la violència masclista amb una pregunta que tot individu amb cromosoma XY s’ha hagut de sentir alguna vegada: “Pero, ¿qué os pasa a los hombres?” Posats a excretar parides, m’agradaria tenir-la davant per demanar-li: què li passa al socialisme espanyol, que ha arreplegat tots els puters i tots els abusadors que pul·lulen per la política peninsular? A mi, res, però a vostè, què li passa, senyora Mínguez?
