Què passa amb el servei?

Anys enrere, quan em proposaven d’anar a prendre alguna cosa, pensava que no podia existir una idea pitjor: jo, que sempre he estat inquiet, ho veia com una pèrdua de temps absurda i, a sobre, cara. Amb els anys aquest punt de vista ha canviat fins al punt que ara penso que és de les coses més enriquidores i divertides que es poden fer. Passar una bona estona amb els amics després d’una llarga jornada de feina, és la millor recompensa que es pot tenir. Pot semblar un tòpic, però és cert això que diuen què són els petits detalls els que importen. A mesura que ens fem grans resulta més complicat trobar estones on coincidir i posar-se al dia, explicar velles anècdotes o simplement gaudir de bona companyia.

Això que comento es dona sempre que acompanyi un ambient agradable i, sobretot, un bon servei. Si no és així, ja es pot estar amb la millor companyia què de ben segur tot se n’anirà a la merda en un moment o altre. I, malauradament, m’ha succeït en diverses ocasions últimament. No sé si ha estat mala sort o si realment és un mal endèmic d’aquest país que hauria de ser tractat amb urgència.

Puc entendre que la restauració és una feina molt sacrificada. O que les remuneracions són més baixes del que haurien de ser. També entenc que això comporti contractar personal amb poca –o cap– experiència. El que em sembla del tot inacceptable són les poques ganes que tenen alguns/es de treballar.

Dos exemples: divendres passat, amb la Fira d’Andorra ja en marxa, en una terrassa a la vora del Parc Central només hi havia una senyora atenent. No parlava català –aquest és un tema que donaria per fer uns quants articles– no tenia cap pressa i a sobre era sapastre com ella sola: les coses li queien constantment i per allà les deixava, “ja les recollirà algú” devia pensar. A més de patir un mal servei, vaig haver d’esperar una llarga estona per ser atès, és clar. Un mateix ha d’anar a buscar les comandes a la barra perquè, per norma, no ofereixen servei a les taules. Si ho volen fer així, una màquina expenedora hauria donat millor servei. Encara més lamentable, vergonyosa i surrealista fou la situació que em vaig trobar la mateixa nit en un local nocturn d’Escaldes: el pintoresc propietari era alhora bàrman, gogó, discjòquei, porter i ànima de la festa. I totes aquestes tasques les executava hàbilment amb un cubata a la mà.No vull

posar a tothom en el mateix sac perquè cal dir que també acostumo a trobar-me professionals de la restauració que desprenen estima per la seva feina i pel tracte amb els clients. Però hem d’anar amb compte perquè el país sobreviu estant de cara al públic i una mala experiència d’un visitant pot tenir conseqüències nefastes.