És la frase més repetida cada vegada que es parla dels serveis públics. Que qui més té més pagui. Afirmacions que en els pitjors anys de la crisi van omplir notícies i notícies. I que en el moment de tocar la butxaca a la ciutadania van servir per guarnir aquestes mesures, sempre impopulars. De fet, mirada de forma neutra, ningú pot estar en contra de tal asseveració. És lògica i, podríem pensar, totalment justa. Què justifica que persones que “s’ho poden permetre” accedeixen a prestacions altament subvencionades per l’administració? La qüestió, però, està a determinar qui s’ho pot permetre. Per una banda hi ha les eines de què disposem per verificar que algú no pot fer front a una determinada despesa. Però, per l’altra, i no menys important, hi ha on fixem el llindar a partir del qual considerem que li pertoca, o no, un servei subvencionat i en quina proporció. ¿Cal ser extremadament pobre (llegeixi’s en el context en què vivim) per merèixer la gràcia de rebre quatre rals que ens ajudin a pagar l’esplai per a la canalla? ¿Són aquestes realment mesures que garanteixen la igualtat de condicions de tota la població? En realitat, augmentar els preus públics vol dir que aquell que rep un salari de 900 euros al mes ho tindrà més difícil per fer esport, per cobrir la mensualitat de la llar d’infants o per fer front a despeses bàsiques, com l’aigua, i es traduirà en un empobriment de l’economia domèstica. El resultat serà una bossa de població amb una salut més precària (és sabut que la pobresa és malaltia) i una societat més fragmentada.
