Quan, per diferents motius, una persona jove o no gaire vella es mor o li diagnostiquen una malaltia greu, les frases “No som res” o “S’ha de gaudir de la vida, que demà no sabem on serem”, sonen i ressonen. En canvi, l’educació i els costums ens porten a un ritme de vida que ens fa pensar i actuar per un futur, que recordem que és incert. Ja no parlo només de plans de pensions i d’estudiar una carrera per a una professió digna, sinó també d’anar fent passar els dies amb uns horaris ben marcats i pensant en el demà, per tenir-ho tot a punt i guanyar diners per poder passar el mes, sense gaudir de gastar-nos-els i sense adonar-nos que no vivim el present, que no en gaudim, perquè l’ara consisteix a preparar-ho tot per al després. Potser seria una bona teràpia que un metge ens digués que demà ens podem morir (com a possibilitat és certa) i potser així ens aturaríem a pensar. Ostres! Aleshores farem aquella trucada a la nostra mare, que fa dies que no li diem que l’estimem. Potser anirem a buscar el nostre fill abans a l’escola i passarem tota la tarda amb ell deslliurant-lo de les activitats extraescolars imposades. Potser deixarem aquella feina que, malgrat que ens dona un sou, no ens deixa viure lliurement. Potser cuinarem aquell plat i l’assaborirem com mai, vivint sensacions. Potser perdonarem aquell que ens va fer un comentari desafortunat per l’estrès acumulat. O potser ens atrevirem a donar aquella opinió que hem reprimit durant molt de temps. Potser aconseguirem ser millors persones. No volem que se’ns acosti la mort, però el seu apropament ens fa viure més i millor.
