Estem a l’època de l’any en què és costum fer una mirada enrere per intentar posar un sentit i extreure unes conclusions dels dotze mesos passats. Em sembla que aquest article serà la meva modesta aportació a la tradició, per allò que val. És clar, els camps en què em moc més són la informàtica i l’ensenyament –encara que intento fer educació més que ensenyament fins a la mesura que puc–, i en aquests camps la tendència de fons de l’any 2023 ha estat sense cap dubte l’emergència de la intel·ligència artificial.

Com he tingut l’ocasió de comentar aquí i en altres llocs, convé tenir present que les tècniques de la IA que s’estan aplicant recentment en realitat no tenen res d’estrictament nou i innovador. Ho són tan sols per l’escala amb què s’estan aplicant i l’impacte que estan tenint socialment, pedagògicament, i sens dubte també econòmicament.

La principal reflexió que en vull fer és que es tracta tan sols d’una etapa, d’una evolució de tècniques existents i no d’una veritable revolució. El fet de disposar de màquines que puguin interactuar amb persones fent servir un llenguatge natural ja no és notícia. Programari com els assistents personals Siri, Alexa, Cortana, i un llarg etcètera ja ho podia fer. Àdhuc es podria argumentar que ho feien més bé que les interfícies actuals, ja que responien a manaments verbals i no escrits. La diferència ha vingut amb la integració entre els models de llenguatge natural (aquelles parts del sistema que parlen amb els humans) i les grans bases de dades que hi ha subjacents. Preveig, en aquest sentit, que cada vegada hi haurà més interconnexió, cosa que vol dir que els assistents verbals milloraran les seves cerques, però també que cada vegada hem de tenir més clar que qualsevol dada nostra que estigui a Internet serà a la disposició de més persones, programes, i aplicacions d’IA. Com se sol dir, estem en un punt en què hem d’aprendre a fer un equilibri entre la comoditat de fer servir aquests mitjans tecnològics (comoditat ben real i que ens permet fer moltes feines més ràpidament i eficaçment) i els perills de veure la nostra informació escampada als vents (electrònics).

La dècada dels anys 1960 va ser extraordinàriament fecunda, tant des del punt de vista dels avenços tecnològics com també des de la reflexió humana al voltant dels seus usos i perills potencials. És així que un autor de ciència-ficció tan conegut com va ser Philip K. Dick va tractar a bastament una situació amb molts paral·lels en la seva coneguda novel·la Do Androids Dream of Electric Sheep (Els androides somien xais elèctrics?, 1968), que anys més tard va ser la inspiració de la pel·lícula Blade Runner. El nucli d’aquest relat distòpic és el conflicte entre els humans i els androides en un món postapocalíptic que s’està recuperant d’una guerra nuclear. El principal problema amb què tots dos grups es troben és distingir entre què és l’humà, i què és la seva còpia tecnològica. Una de les seves conclusions, prou marcada, és que a partir de cert nivell de desenvolupament és força difícil distingir entre les dues formes d’intel·ligència. L’autor àdhuc deixa entendre que fins a cert punt ni tan sols és útil o necessari.

Tornant a la vida real, existeixen diferències notables entre nosaltres i les IA. Una és que les IA no són ni remotament tan desenvolupades a la vida real com ho poden ser dins la ciència-ficció. Personalment, no crec que ho siguin mai, tenint en compte que l’objectiu de la seva creació no és replicar l’humà –disposem de mitjans biològics que ho compleixen molt bé– sinó de fabricar eines especialitzades. Un segon punt que cal tenir present és que cal posar-hi força mitjans per aconseguir una IA de gran qualitat, i que aquests servidors i connexions requereixen recursos econòmics importants.

Aleshores, quan faig servir una IA, cosa que faig, ocasionalment, les dues preguntes que sempre em faig són: “quant costa tot això?” i “per a qui serveix la inversió?”

Un molt bon inici de l’any 2024 a tots.