Ens venen per enèsima vegada que si barregem informació i opinió i bla, bla, bla. Els polítics es deuen pensar que la resta del personal som animalets sense memòria, i que la feina del periodista és limitar-nos a recollir les seves estupendes declaracions i prou, com si fóssim cotorres argentines. Que, per tant, poden dir avui una cosa i l’endemà fer la contrària, sense que ningú digui ni piu. Però hi ha les hemeroteques, ves, i de tant en tant els podem posar davant de les seves ocurrències, vel·leïtats i inconsistències. Mirin, si no: “Ens hem de bolcar en els museus que ja tenim, potenciar-los i millorar-los. Fins que no els consolidem no té gaire sentit parlar de nous museus.” Això és el que deia a compte d’un hipotètic museu nacional i el novembre del 2015 la ministra de Cultura. I semblava una intenció sensata. Però un any i dos mesos després, el que tenim és un Thyssen nou de trinca que de moment ja ens ha costat un milió d’euros, i un “espai” en projecte per als frescos de Santa Coloma del qual només sabem el que ens ha dit la mateixa ministra: que podria costar 800.000 euros més. Mentrestant, els museus existents continuen en números vermells. No es tracta, en fi, de qüestionar ara ni el Thyssen ni els frescos. Només de posar els nostres gestors davant dels fets que delaten la improvisació amb què actuen i les contradiccions en què incorren, i comprovar amb desolació que els arguments amb què avui despatxen el projecte de Radio Andorra –plantejar l’edifici com un museu és erroni, diuen– se’ls guarden gloriosament a la butxaca quan els convé. És a dir, quan apareix un Thyssen o se’ls posa entre cella i cella l’espai “semisoterrat” de Santa Coloma. I això, diria, no són opinions sinó fets.
