Tenim un veritable problema de comprensió lectora. Però no, no diguem que el tenen les generacions més joves. També el tenim els adults. O potser el problema és que els que escrivim, ni que sigui sobre la quotidianitat, no ho fem prou bé, ni prou entenedor, ni prou... Ja no sé què més dir. Potser és més fàcil donar la culpa als altres que assumir la pròpia responsabilitat sobre la ineficàcia per explicar el que passa. Per exemple, ningú no ha dit que les empreses no paguen, sinó que no fan contracte de treball ni assegurança. Però el lector entén que no paguen i naturalment, basant-se en la seva experiència, puntualitza que sí que ho fan, que sí que paguen, vaja, quan ningú ho havia qüestionat. I és que potser s’han d’explicar més i millor les coses perquè qui comunica creu que ha expressat el que havia de dir però és evident que el receptor no ho ha percebut així. Què en pensen? Crec que bona part dels debats polítics i socials actuals, alguns dels quals molt aferrissats, per cert, tenen a veure amb aquesta ineficàcia del que es comunica.
L’altre dia parlava del tema de la comprensió lectora amb la meva mare i em recordava que quan anava a escola es feien un fart de llegir i de llegir en veu alta. Una lectura, a més, en moltes ocasions repetida una i altra vegada mentre feien labors a classe, cosa que també servia, diu ella, per donar sentit i l’entonació escaient segons de què anava el llibre en qüestió. Llegir, llegir i llegir... Comunicar, comunicar i comunicar... I interpretar, interpretar i interpretar... Sembla que en l’era digital ens fa cada cop més mandra, però considero que ara per ara es fa necessari i fins i tot urgent.
