¿Què volem ser: un producte o un país?

Persones molt properes m’aconsellen de no capficar-me: “Deixa-ho córrer, ja no hi ha res a fer”; d’altres em diuen: “Arribes tard.” Potser sí, però encara podríem fer alguna cosa. Ho hem d’intentar.

Stéphane Hessel continuava indignant-se passats els 90 anys, i convidava la ciutadania a mantenir-se crítica contra tot allò que considerava fora de lloc. Malgrat els consells d’aquestes persones molt properes, vull apropiar-me de les recomanacions d’aquest senyor: “Je vous souhaite à tous, à chacun d’entre vous, d’avoir votre motif d’indignation.”

Resulta que jo, que ni tan sols vaig néixer en aquest petit país, hi he passat la major part de la meva vida, hi tinc descendència i hi vull deixar un futur. Formo part d’una generació que enceta jubilació i que es dedica a viure, i ben bé que fa, però crec que tot ciutadà, des de l’adolescència fins a la vellesa, a més del dret de gaudir plenament de la vida té el deure d’incidir en la cosa pública i, com deia Sartre: “Som responsables en tant que individus.”

Tots hi tenim alguna cosa a fer, i la cosa més petita que podem fer és dir, o escriure, opinar, però també saber escoltar (ho dic sobretot pels governants), i avui les noves tecnologies ens ho posen fàcil, només cal atansar-se a un teclat d’ordinador.

Els pares deleguen l’educació a l’escola, però també és tasca d’ells de cuidar els fills. Els ciutadans deleguen als seus governants les decisions que regeixen la seva vida, oblidant que els mecanismes de participació estan al seu abast per influir. La democràcia és un camí d’anada i tornada.

Malauradament els governants tenen tendència a escudar-se en formalismes, en actituds que els aïllen, en la falta de transparència i en el silenci. Tot plegat fa un flac favor a la democràcia. Aquests darrers mesos hem sigut testimonis d’esdeveniments que possiblement hauran alterat el curs de la història andorrana, que han arribar a sacsejar els mateixos fonaments econòmics del nostre país.

Fa la sensació que vivim el dia al dia, amb poca perspectiva de futur. El model mercantilista que impera ens aboca a copiar allò que es fa allà en detriment d’allò que hauríem de fer aquí. Som més producte que país, producte cada cop més reduït i gairebé concentrat en el quilòmetre de carrer que separa una plaça escaldenca d’uns grans magatzems de la capital. I al marge de l’esquí a l’hivern, gairebé res més.

Voldria recordar, per molt que ens dolgui, les paraules d’un visitant que resumeix l’opinió dels turistes que vénen regularment: “A fi de reconduir i millorar les visites a Andorra, i basant-me en la informació recollida prop dels nostres clients, eliminarem la visita a Andorra-Escaldes, una aglomeració sense cap atractiu ja que és una espècie de barreja d’edificis administratius i galeries comercials mancats totalment d’harmonia, molts construïts en un estil arquitectònic brutal. Per tant, té sentit saltar-nos aquesta part de la visita i concentrar-nos en el poble més pintoresc d’Ordino.” També suggereixo als nostres clients que no esperin grans diferències en paisatge, arquitectura, cultura i idioma, ja que Andorra és efectivament “una extensió de Catalunya”.

Paraules que entristeixen, però no mancades de realisme, i alhora m’indigno quan observo que gradualment anem destruint el llegat patrimonial andorrà, allò que ens feia diferents, curiosos, únics, ja no sé si encara és el cas. Era un camí que va entendre i començar a traçar Esteve Albert, però ens hem extraviat, i no tinc clar si encara som a temps de recuperar la “unicitat” d’Andorra.

Les xarxes socials, en particular Andorra Antiga, ens mostren velles i belles imatges d’una Andorra que fou i que si l’haguéssim protegit millor i en certa mesura salvaguardat hauria estat motiu de curiositat per al visitant forà. La impremta Casal i Vall s’ha convertit en un aparcament, el Casino d’Escaldes ha deixat lloc a un aparcament, les bordes de Can Prat s’enderroquen per convertir-se en un altre aparcament. ¿Què passarà amb Radio Andorra i Sud Radio, amb Casa Ribot?

El nostre patrimoni és fràgil i escàs, el romànic, benvolgut sigui, no ho és tot, i cada vegada que una excavadora dóna un cop de pala ens assemblen més a tot allò que podem veure al nostre entorn, i cada cop menys a allò que ens identifica.

El comerç ha donat molt a Andorra. Jo mateix, fill de comerciant, prou que ho sé, però si algun dia trontolla, ¿què ens quedarà? En un món cada cop més uniforme, la diferència és un avantatge.