Queda’t a casa

Aquests dies passats a casa, ens fan trobar amb nosaltres mateixos en una introspecció que porta records de períodes no tan llunyans de la nostra història. Molts dels qui ara són a Andorra no els van poder viure, però han quedat en la ment i en documents, exemplars i reculls d’una premsa incipient.
Els aiguats de l’any 1982, per exemple, van ser un gran desastre, però van tenir l’avantatge sobre la Covid-19 que van passar entre el set i el vuit de novembre i  al cap de quinze dies tot Andorra s’havia tornat a posar en marxa. Fins i tot aquell novembre va nevar molt aviat i les estacions d’esquí van obrir abans del desembre per assegurar a tothom que Andorra sempre aniria endavant. 
L’aigua es va emportar vides irreemplaçables, i també negocis, cotxes, botigues i material. Feia ben poc que teníem el Governet de la reformeta, i el Sr. cap de Govern, Òscar Ribas Reig, era fora d’Andorra aquell cap de setmana fatídic. Mentre tornava de seguida, tot fent servir el nou aeroport d’Andorra-La Seu, de manera immediata el cònsol d’Andorra la Vella, Joan Samarra Vila, després de plorar, com molts, la pèrdua de familiars o amics, es va posar a treballar, amb el suport de tota la gent del Govern i dels comuns. Immediatament, el tot just acabat Comú d’Andorra la Vella, va poder rebre el cap de Govern i el Govern que hi podia treballar millor. Aquell Govern, que els coprínceps i els seus delegats permanents només en deien: “Consell Executiu”, no tenia, llavors, cap edifici més que la Casa del Benefici o de les Monges. 
L’endemà de l’aiguat, ben aviat, molta gent es va presentar a la Plaça Príncep Benlloch sense ésser-hi cridats. Hi van anar amb motos, cotxes, i sobretot, amb grans camions i màquines excavadores. 
Aquells dies anàvem amunt i avall amb walkie-talkies per informar de la feina que cadascú feia bonament. Molts d’aquells voluntaris i les seves empreses no en van tenir prou de feina a endreçar allò que la pluja va causar, sinó que van haver de baixar fins prop d’Organyà per obrir el pas cap a l’Alt Urgell i Andorra. Més tard es va restablir el pas per la Cerdanya que s’havia trencat al Pont de Bar. Van ser dies d’incertesa, però tota la gent que hi havia llavors a Andorra es va arremangar per deixar enrere el malson. 
És clar que ara no és el mateix. La llarga durada de tota la crisi, amb el seguit de la part econòmica que se’n derivarà i la mateixa incertesa ho posen tot en un altre pla de dificultat.
Per això jo, com molts altres ciutadans n’estic segur, penso que en els moments que vivim hem de donar tot el nostre suport al Govern que tenim. Les compareixences diàries del ministre de Salut, Sr. Joan Martínez Benazet, aporten una serenor i un saber fer que a altres llocs voldrien. Igualment les del ministre i portaveu, Sr. Eric Jover Comas i, per damunt de tots, les del cap de Govern, Sr. Xavier Espot Zamora, fan que malgrat la cruesa dels fets, la gran majoria sap que ha de fer el que calgui, entre d’altres motius, perquè els qui han assumit la responsabilitat de manar també ho fan, al Govern, al Consell General i als Comuns.
N’és una bona mostra tot el seguit de decrets que el Govern publicà fent servir el que tenia: en primer lloc, la Constitució del 1993, però també la Llei de Sanitat del 1969 (una de les primeres lleis generals d’un àmbit que van fer els Coprínceps, a proposta de l’administració i del Consell General de llavors), refosa i modificada l’any 2009. També la bona disposició de la Sindicatura i de tot el Consell General per tal de votar una llei qualificada, la dels estats d’alarma i d’emergència. Una Llei que mai no pensaven molts que l’haurien de fer. I també n’és una mostra, el bon treball dels Comuns que de maneres diferents han sabut ésser ben a prop dels ciutadans, de tots els de cada Parròquia. 
Aviat, esperem-ho, tocarà que tots tornem a treballar. El nostre país podrà, un cop més, anar endavant havent canviat maneres de pensar i de fer, però sabent honorar una història de més de vuit segles que no ens permet altra cosa que un optimisme i una força. La que està tan ben representada en el nostre escut.