¿Quedem per dinar?

L’oncle Benitu era sastre, dels que duien les agulles a la solapa i la cinta penjada del coll, més pels records sentits en converses de família, més aviat poques, que no pas per les fotografies conservades.

Casat amb na Ramona de casa Rossell, a qui vaig conèixer sempre de negre, en rigorós dol com a vídua des de l’any 54 i amb un fill adoptat que fou el meu padrí, no en vaig saber gaire res fins fa vint i tants anys regirant papers recuperats de l’espoli de moltes institucions catalanes a finals de la guerra civil. Assassinat darrere unes canyes al seu hortet a mans de l’alcalde del poble i el germà d’aquest, qui havia estat alcalde de la República; tot queda en família. El seu delicte, posar el seu taller a fer uniformes d’escola per als vailets que no els podien pagar els anys de la guerra, i així també uniformes d’infermera i de metges, sense mirar si eren per a uns o altres. Com a bon sastre, en tots la seva inscripció “Benitu Benejam, Sastre”. No fa gaire en vaig poder saber quelcom més, per l’electricista del poble, ja jubilat i a qui va fer el trajo de comunió; la pela, la puta pela, amic, el va matar i va ésser una bona persona que mai va mirar qui era un o altre i va fer el que va poder per tots els que ho necessitaven.

No sóc d’aquells a qui els agrada dinar fora de casa, per feina és clar, i menys per compromís o negocis; quan ho faig és pel plaer de compartir taula amb un amic o perquè em ve realment de grat. No fa gaires dies va ser un d’aquests, sense presses, sense mirar el rellotge i amb el CEO d’una empresa amb qui crec que no havia coincidit en cap acte o cap altre moment fins llavors.

No us sabria dir per quin motiu, però em vaig recordar de l’oncle Benitu per quelcom tan senzill com deixar l’americana a la cadira, un gest amb el seu valor; deixem de banda qui som, què representem, i parlem de tot, que fa massa temps que tenim coses per parlar. Tots duem un passat, i en solem dur l’aprenentatge i els records, en forma d’actituds i sentiments, i és a la nostra mà canviar-ho o fer-ne una arma que sigui la nostra manera de viure. Estic molt agraït a l’amiga que va fer possible el dinar i la coneixença, perquè tinc clar que l’actitud de tots dos era d’avançar i créixer, i que ho hem fet. Hi pensava avui mentre decidia enviar a la paperera un article escrit els darrers dies i que aquest diari esperava. El vaig fer revisar i tot per la nostra assessora legal per si alguna de les frases podia passar de l’ètica periodística. Com poden canviar les coses un dinar i la complicitat d’una conversa sincera.

A què porta que li digui a un ministre o a més d’un, i de mala manera, que ni em crec els seus números ni els seus projectes, més encara vist el que he vist, o com volia fer que m’expliquessin com pagarem els seus mausoleus. No duu enlloc avui.

Per parlar i fer canvis cal que hi hagi dues persones almenys, amb la voluntat de fer canvis, de pensar més enllà que en un mateix i fer-ho per tothom, i sobretot d’escoltar qui t’envolta. Una altra manera de fer és com amb l’oncle Benitu. No ho vull confondre amb els fets, però sí amb la forma i l’actitud d’ignorar les opinions, de silenciar una gran part de tots els que conformem aquest país, i menystenir des de la nostra cultura al nostre patrimoni i els nostres representants.

Tant hi fa el que pugui escriure un periodista mig jubilat i molts altres, sigui en un to de veu o un altre, però sí quina sigui l’actitud d’una gran part dels nostres consellers generals i de tots nosaltres cada dia. Fem un canvi d’actitud, deixem-nos de rebatre idees pensant només en les nostres, de mal respondre sense escoltar a tots, d’anar cadascú a la seva, i presentem propostes fermes i demanem respostes sinceres. Tots, escoltant a tots i mostrant que hi ha altres maneres de fer i respectar un país i a tots nosaltres.