Tres mesos després de complir 20 anys em van diagnosticar un adenocarcinoma papil·lar a la tiroide. Amb aquest nom us podeu imaginar que no era res de bo. En paraules entenedores per a tothom, es tracta d’un càncer a la tiroide.
És molt difícil descriure el que sents en el moment que et donen aquest tipus de notícia. És com si el terra sota els teus peus desaparegués. Se’t fa una bola a l’estómac que et puja fins al pit i t’ofega de tal manera que et salten les llàgrimes i, encara que les vulguis retenir per conservar un mínim de dignitat davant d’aquell desconegut portador de males notícies, aquestes surten i no tens forma humana de parar-les. És la desesperació més absoluta.
Tot seguit, s’inicia un procés on la teva vida deixa de ser teva, t’agenden les setmanes i mesos següents, comença una espiral que sembla no tenir fi. La teva única preocupació els pròxims anys serà curar-te i, si et queda temps, ganes i força, intentar portar una vida digna.
Afortunadament, cada dia som més els que tenim la sort de curar-nos, o de poder acabar portant una vida digna, i us puc assegurar que no és gràcies al fet que la divina providència procura per nosaltres, no. És perquè hi ha unes persones que dediquen la seva vida a la recerca, a la investigació, a buscar la manera de combatre la malaltia, també de combatre la degeneració dels nostres cossos i de la nostra ment.
Dubto molt que aquestes persones que es dediquen a salvar vides, i a les quals els suposo altes dosis d’intel·ligència, siguin unes suïcides que s’arrisquin, de forma inconscient, amb manipulacions erràtiques o, inclús, a treballar en condicions de seguretat deficients. Amb l’única intenció de què? De recrear la Raccoon City de Resident Evil?
A la persona que té por a pujar-se a l’avió li solem dir: “Però què et penses, que el pilot té ganes de matar-se?” Doncs aquest argument és igualment vàlid per a aquells que treballen en un centre de recerca. Què us penseu, que tenen ganes de morir?
D’altra banda, si em doneu l’oportunitat puc demostrar amb xifres i fets que el cotxe és una màquina malèvola. És com un virus mutant, i tot i haver-hi avenços que milloren la seguretat tant del vehicle com de la via on se circula, continua matant milers de persones cada any, i mai en té prou. No us ho creieu, veritat? Possiblement perquè de cotxe en teniu, i sabeu què és el que hi ha.
En la mateixa línia, fent memòria, quan van sortir els primers smartphones, es va parlar sobre uns estudis que demostraven que es tractava de petits microones que podien arribar a ser nocius. Pel fet de mantenir-los a tocar del cervell ens cremaven les neurones. Potser mai tant, oi? El que està clar és que tampoc en vam fer cas. De fet, els mòbils s’han convertit en una eina que difícilment abandonarem.
Exposo tot això, i reprenent l’inici de l’article, perquè estic convençuda que hem d’apostar per centres de recerca que, a través de la investigació i de grans professionals, ens poden curar, ens donen esperança i ens ajuden a viure més i millor. I parlo en primera persona del plural perquè, malauradament, ningú està exempt de patir una malaltia greu.
Per acabar, una imatge val més que mil paraules. En un diari nacional vaig veure la foto de la marxa contra la instal·lació d’un centre de recerca al nostre país. A primera fila una senyora, cigarreta en una mà i, a l’altra, la pancarta contra Grifols. És a dir, en una mà, el que estadísticament provoca més càncers al món i, a l’altra, els qui inverteixen en recerca precisament per curar-los. Al final és una qüestió de prioritats.