Qüestió de sensibilitats, o no...
Escoltar la ciutadania hauria de ser una de les tasques principals dels polítics i de les administracions, dels bons governants per reprendre allò que vaig dir fa unes setmanes. O potser no, pensaran alguns. Soc del parer que sí, i més en un país com el nostre, la mida geogràfica i demogràfica del qual ho facilita. En aquests complicats organigrames que es munten i es desmunten... Al servei de qui? Dels qui els construeixen o d’aquells a qui haurien de servir? Bona disjuntiva. Posem per cas que optem per la segona part, al servei dels qui haurien de servir, els ciutadans. Doncs bé, seguim. En els organigrames de les administracions potser hi hauria d’haver un departament dedicat especialment a això, a l’escolta activa, com es diu ara, del ciutadà ras. A l’escolta dels qui lluiten i viuen el dia el dia amb els seus maldecaps, reptes i petites alegries. Perquè són ells qui pateixen les conseqüències de les decisions dels qui tenen la visió de conjunt, us sona aquesta expressió, oi? La visió de conjunt són les paraules màgiques que fan servir normalment els qui estan al capdavant d’institucions, empreses i administracions quan alguna minoria demana algun canvi, o expressa alguna queixa, o té alguna petició. I no dic que no sigui així, però està clar que almenys s’han de poder donar raons de pes quan hi ha decisions que afecten el benestar de la gent o la seva economia. I ja sabem que existeix la figura del raonador del ciutadà que escolta i fa de mediador, però potser és insuficient o potser no. I és que moltes vegades el quid de la qüestió està en les sensibilitats, o no...