Cada dia tinc més admiració pels periodistes de la secció de cultura: encara no hauran passat ni tres hores des de la presentació dels projectes de la Biennal que ja hauran lliurat una pàgina i mitja d’opinions fonamentades. De gran vull ser com ells –però encara no m’hi he pogut transformar, i com a diletant a l’ombra dels entesos, segueixo el tema per amor a l’art (que se’m perdoni la brometa fàcil), i encara tinc molts interrogants sobre el que ens hi espera.

Si us sóc franca, us he de dir que fins a l’últim moment no vaig acabar d’entendre per què aquest any no van a la Biennal els tres artistes escollits, o com a mínim dos si és que s’hi volia afegir un element de competició. I és que aquesta edició de la Biennal em fa molta il·lusió. Per una banda, és possible que la protagonitzi l’autor dels dibuixos que acompanyen les meves paraules des de fa anys, Jordi Casamajor –sóc una gran fan de les seves bèsties fantàstiques de colors càlids, de la seva capacitat d’interpretar l’imaginari pirinenc i de crear-ne un de nou, viu, vibrant. Per l’altra banda, no puc oblidar que he tingut a la mà un petit bol de fang fabricat per una altra possible protagonista de la Biennal, Eve Ariza, una de les primeres formes nounades de tota la multitud de campanetes mudes, fonts del murmuri. M’havia imaginat la seva instal·lació molt abans de poder-la veure, me la vaig imaginar tal com la vaig veure, sense que l’artista m’hagués explicat res. L’únic projecte que no pressentia de cap manera, en absolut, és el de Zoe, i possiblement per això és el que més em costa d’entendre –seré partidista–, o tal vegada més que entendre, acceptar. Sense voler em resisteixo a qualsevol canvi dels meus esquemes, i si una obra d’art m’espanta, també espero que m’inspiri.

Ja hi són tots tres, a la sala d’exposicions Art al Roc. Curiosament, els tres projectes estan inspirats en ideals arcaics, interpretats de forma diferent. A l’obra d’Eve Ariza, la terra es fa eterna amb l’ajuda de les mans de l’home, de la dona, perquè l’argila no es transforma pas sola al torn, no es posa pas sola al foc, som nosaltres els qui la modifiquem creant l’harmonia del silenci. A l’obra de Zoe, la terra pateix, el cos es desintegra, el món es desfà transformat per nosaltres, i és per culpa nostra, del somni de la raó, que es produeixen monstres. A l’obra de Jordi Casamajor, la natura és més forta que nosaltres, i ens fa entrar al cercle ritual dels seus misteris, el seu etern retorn, independentment de la nostra voluntat: les seves creacions són pura màgia. Tres idees, tres passions, tres projectes molt distints. Tres visions del més íntim que guardem al nostre si, preparades per revelar-se al món. Tres possibles camins a Venècia. Sort, artistes.