Just després dels contes, quan s’apaguen les preguntes i les parpelles pesen, la guardiana camina de puntes entre ombres que no intimiden, acomoda un llençol, retira una joguina. Apaga el llum i encén la pau. Es queda mirant el silenci complet d'una casa que descansa. Una petita cerimònia invisible que marca el final del dia. La guardiana del llindar entre la vigília i el somni. La guardiana que vetlla. Cada nit apaga el llum i encén el descans. Però no se'n va immediatament. Resta un instant més –breu, invisible, perfecte– que li pertany.
Somerset S. Maughan va escriure un conte amb aquesta imatge de “qui apaga el llum” només que amb rerefons inquietant. The Man with the Scar és una història en una residència anglesa on diverses persones es reuneixen per sopar. Durant la vetllada, els comensals conversen sobre la por i com reaccionarien en situacions de perill. La conversa gira al voltant de si la por és més intensa quan s'està a les fosques. A partir d’aquí s’explica un crim no resolt amb la foscor com a còmplice i Maugham jugant amb la idea que el més aterridor no és allò que es veu, sinó allò que s'insinua.
Hi ha una foscor que convida a la quietud i el descans, i hi ha una foscor que afecta la percepció i el comportament humà.
El recent atac a la ciència als EUA no només està soscavant el coneixement; també està soscavant la democràcia. Amb aquesta rotunditat comença l'article de Science Advances, Will we habituate to the decline of democracy? (“Ens acostumarem al declivi de la democràcia?”) que mostra com la disminució i la marginació de la ciència són parts centrals de l'erosió democràtica. L’Amèrica de Trump experimenta un període d'"autocratització substancial". El debilitament de les eleccions justes, l'augment de la polarització i les restriccions a la llibertat d'expressió són símptomes del declivi. I un gruix de la població no hi fa res o no se n’adona. I la neurociència ho explica.
Tornem a l’habitació. Quan la llum s'apaga. Al principi sentim la incomoditat de la foscor: incertesa i tensió. Però basten 20 minuts a les fosques perquè el cervell s’habituï. La incomoditat es transforma en rutina i la rutina s’assimila com a normalitat. L'habituació és la tendència del cervell a reaccionar cada cop menys a les coses que són constants o que canvien lentament. És així com ens acostumem a les violacions repetides de les normes democràtiques. Quan les transgressions es repeteixen, deixen de provocar alarma. La democràcia va apagant un llum darrere l'altre, i la nostra resistència es debilita.
Apagar el llum és un acte ritual, invisible, silenciós… i perillós, si es deixa de qüestionar què es perd a la foscor.
