De vegades és complicat adonar-se i, sobretot, reconèixer que allò en què un havia cregut o confiat des de sempre resulta que ja no casa amb la manera que té d’entendre el món actualment. És complicat perquè, algunes vegades, aquest fet es pot interpretar gairebé com a una traïció, i una traïció acostuma a ser imperdonable. Repeteixo, algunes vegades. D’altres, però, es pot entendre simplement com a una evolució personal, diguem-ne. Vas creixent i tot canvia, i també la manera de veure el món. Alguns sostenen, de fet, que això és estrictament necessari; que va de la mà de la vida i que, si un no evoluciona, s’estanca. I hi estic d’acord. Però és molt difícil veure quan un mateix està estancat, oi?
Bé. Traslladant aquesta lleugera reflexió a l’àmbit personal, resulta que durant els últims anys he notat que allò en què creia, o pensava que creia, ja no lliga amb la realitat social i ideològica que es practica i predica actualment per part dels que es defineixen com a gent d’esquerres. I és que sí, si entenem la paraula esquerra des d’un punt de vista històric i sociocultural, i ens deixem estar d’ambaixadors i profetes oportunistes i generadors de confrontació contemporanis, em segueixo considerant una persona d’esquerres, per molt que per a Pablo Iglesias, Irene Montero o Pedro Sánchez, entre molts d’altres, servidor sigui jutjat i identificat com a facha perillós.
Perquè sí, si aquests personatges són els que actualment representen i teoritzen l’esquerra, els asseguro que estic als antípodes de poder-me definir d’esquerres. “No em representen!”, diuen alguns. Llavors, qui em representa? Deuen pensar. Per descomptat que la dreta tampoc; ara els ha tocat una època en què “els altres” estan demostrant una incompetència tan abismal que els han deixat gairebé la feina feta, però ja veurem què passa quan canviïn els rols. Que, més d’hora que tard, auguro que canviaran.
