No he pogut evitar adonar-me que a l’anterior article no vaig respondre a la pregunta. Qui em representa? Era la qüestió. Qui carai em representa? I aquí ve l’intent de conclusió: ningú, absolutament ningú. Ningú si entenem la paraula “representar” com a un tot, és a dir, com allò o aquell algú en què un s’identifica si no per complet, gairebé. No, no hi ha cap personatge que en veure’l i, especialment, escoltar-lo digui: caram, estic d’acord amb aquest paio d’una manera total i absoluta. Sempre hi ha alguns conceptes o reflexions que pots compartir, està clar, però estar d’acord en tot no solament no em passa amb ningú, sinó que a més, considero que seria un error majúscul si em passés. O si ho permetés. I per què? Deuen pensar. Doncs perquè si li atorgo tota la meva “ideologia” a un altre, si li cedeixo l’ús del meu pensament a un que surt per la tele, si repeteixo com un lloro totes les consignes pronunciades per un estrany, on dimonis quedaria la meva pròpia capacitat de pensament? Doncs enlloc. Per dir-ho d’una altra manera, estaria cedint o regalant el meu dret a reflexionar a un interessat “representant” de torn, per tant, no seria amo de les meves idees, sinó esclau de les d’un altre, i, a més, sense ser-ne conscient.
M’agradaria insistir en el fet que no estic dient que no es pugui escoltar qui sigui i, fins i tot, estar-hi d’acord. De fet, considero que precisament escoltar o llegir quantes més opinions possibles és exactament el que tots hauríem de fer. Em refereixo al fet de centralitzar-ho tot en una sola figura, ja que es pren el risc, crec, de convertir-lo en un ídol, i un ídol acostuma a tenir fanàtics al darrere, i un fanàtic no actua en nom de la raó. O, com a mínim, no en nom de la seva. Per tant, tornem-hi: Qui em representa? Imagino que qui té més números de fer-ho és qui veig al mirall cada matí, però no me’n refio ni tan sols d’ell. En fi. I a vostès, qui els representa?
