Qui ens empararà?

El 1986, quan Andorra encara no era una democràcia constitucional, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg va iniciar una causa contra França i Espanya –considerats estats que exercien la tutela del nostre país via coprínceps– per una sèrie d’irregularitats processals denunciades per dos atracadors txecs que havien estat jutjats pel Tribunal de Corts. Entre les anomalies denunciades, hi havia el fet que el tribunal no va accedir a proporcionar als reus un intèrpret en un judici que es va fer íntegrament en català, llengua que ells no coneixien. Aquest procés, malgrat ser anecdòtic pel que fa al seu resultat judicial –va quedar en no res quan sis anys més tard Estrasburg va tancar la causa sense condemna–, políticament va ser un dels detonants que van alertar el copríncep Mitterrand sobre el respecte dels drets humans a Andorra i van dur el Consell d’Europa a instar els coprínceps i el Consell General que el país es dotés d’una constitució moderna.
Avui, quasi quaranta anys després d’aquells fets, el Tribunal de Corts es mostra tan garantista que, per evitar que els drets de dues persones jutjades que no entenen el català siguin conculcats com llavors ho van ser els dels txecs, ha accedit a fer la vista íntegrament en castellà. Tan garantista que, per protegir uns drets individuals, ha deixat en lletra morta l’article 2.1 de la Constitució, que diu així: “La llengua oficial de l’Estat és el català”. Tampoc aquesta vegada el nostre tribunal penal ha cregut convenient disposar dels bons oficis d’un intèrpret, si més no per salvar els mobles constitucionals.
Arran d’aquest fet, s’ha divulgat a la premsa que la Justícia andorrana, a nivell de batlles, sol celebrar vistes en castellà quan hi ha un acord a fer-ho així per facilitar l’entesa en una llengua que les parts dominen (o creuen dominar). Els arguments oscil·len entre les raons pràctiques, l’economia d’energies i l’economia pura i dura, ja que els honoraris de l’intèrpret jurat bé es poden estalviar per una fotesa com és això del català (interpreto el que es desprèn de les declaracions d’alguns advocats). Resulta, però, que “això del català” és un mandat constitucional per als actes oficials, expressat clarament i sense matisacions ni excepcions en la carta magna.
Ara aquest desistiment constitucional ha pujat un grau i ha arribat a la jurisdicció de Corts. És lamentable, perquè el problema afecta un aspecte simbòlic de primera magnitud de la sobirania d’Andorra com és la llengua i perquè de l’actuació del tribunal se’n pot desprendre un camí exemplar a seguir per altres institucions i dependències de l’Estat: el de la prescindibilitat de la llengua oficial en actes oficials.
Seria d’agrair que, quan es reprengui el judici, el Tribunal de Corts torni al català el lloc preeminent del qual mai no hauria d’haver sortit. Altrament, si la prescindibilitat de la llengua oficial s’estén a altres òrgans de l’Estat, qui ens empararà?